L'amic inesperat. La representació final.

Un dia abans de la representació vam anar al “Club Diario de Ibiza” a fer un assaig general, el primer i únic assaig, aquest seria el definitiu per fer la representació. Vam concretar amb l'encarregat de la música i llums, en Toni, quan tocava posar cada cosa. Així doncs, una vegada acabat l'assaig ja teníem que estar preparades.

Arribà el dia, el dia de la representació. Dimecres 5 de juny, nou i quart del matí estaven llestes al “Club Diari de Ibiza” per començar a preparar tot l'escenari per realitzar la representació. La sala es va començar a emplenar de 3 col·legis diferents. Vam ser les segones en actuar, així doncs els nervis cada vegada anaven augmentant a mesura que escoltàvem els crits dels nens amb la primera obra.

Una vegada que s'apagaren els llums que indicaren el final de la primera obra, sabíem que tocava el nostre torn. Vam sortir, vam preparar tot l'escenari, i quan ja estaven llestes a la gàbia, es van encendre les llums, i jo, el lleó, vaig començar a tocar. He de dir que els nervis van desaparèixer només al començar a tocar, veure tots el nens concentrats amb ganes de veure'ns actuar va ser molt emotiu. Quan anava cap al públic, molts de nens i nenes volien tocar-me, em deien “león, león” o altres “es una leona, no un león”.

Personalment, aquesta experiència m'ha agradat molt, ha estat molt enriquidora i m'agradaria repetir en alguna ocasió l'experiència.

També, he de dir gràcies als mestres per ajudar-nos tant en el material com en la música i deixar-nos poder realitzar aquesta experiència juntament amb els nens.

I ja per acabar, i visualitzar un poc la representació  us deix un mural de Glogster, on us mostrem unes fotografies de la representació i el vídeo on podreu veure-la.

 

 

Final d'una assignatura, noves conclusions.

Una vegada acabada l'assignatura, fetes totes les reflexions, és quan tenim tots els conceptes previs i nous relacionats, ben entesos i concretats.

Al començament de l'assignatura anava amb moltes ganes d'aprendre, ja que com vaig dir al principi, és una assignatura molt enriquidora i interessant. També he de dir, que anava amb por de com anava a ser, si els conceptes anaven a ser molt difícils i si acabaria d'entendre tot allò que va relacionat amb les emocions dels nens.

Respecte al progrés de l'assignatura, ha anat creixent cada vegada més enriquidora. Hem partit de les emocions bàsiques que tenim tothom, fins arribar a saber quan un nen comença a expressar-les des de que neix, com vam veure en un documental sobre els nadons, i a més hem seguit amb el desenvolupament afectiu i social dels infants. També, hem aprés millor tots els vincles que té un infant, per què són importants i com fer-los més grans. Hem conegut la família, les necessitat bàsiques que ha de complir, i tots el tipus de família que existeixen. Hem aprés a saber que tots els tipus de família han de ser acceptats, i a no rebutjar un per ser diferent al tradicional. A més a més, i com a punt important en el nostre futur treball, hem aprés com actuar com a mestra. Hem arribat a entendre la importància de mantenir un gran vincle a l'escola tant mestra-alumne, com mestra-família. I per acabar, també hem aprés a elaborar una entrevista prèvia amb el pares, cas que en trobarem més endavant en el nostre treball.

Personalment, respecte a l'entrevista, el fet de realitzar la pràctica a l'aula m'ha satisfet molt, i m'ha agradat molt l'experiència. Posar-me en el paper d'una mestra, m'ha fet tenir encara més ganes d'arribar al meu objectiu de mestra.

Per acabar, he de dir que respecte als objectius que tenia proposats davant aquesta assignatura les he assolits, a més d'haver adquirit nous que mai m'havia proposat. He aprés a entendre teòricament les emocions del nens i com podem arribar a expressar, i la importància de deixar expressar-les.

Aques assignatura m'ha enriquit molt, i esper que en un futur, gràcies a tot allò aprés pugui arribar a ser una bona mestra, i posar en pràctica tot allò aprés.

 

 

El període d'adaptació. Un repte per a tots.

Continuem amb el període d'adaptació, i així anem a explicar un poc a que ens enfrontem. Aquest es tracta d'un aconteixement excepcional per a tot, provoca la primera separació significativa des del naixement del fill amb la mare, canvia els costums de l'infant, reorgantiza la vida dels familiars i inicia la construcció de nous vincles entre els futurs companys d'aula i les educadores. A més a més, és un canvi molt gros en la vida de l'infant, ja que amplia la seua percepció del món, li crea la necessitat d'orientar-se en nous espais, tant com la creació d'una nova organització de la seua pròpia vida.

Així, després de fer una petita introducció sobre aquest procés, anem a reflexió sobre aquesta adaptació inicial a fil d'unes preguntes.

“Perquè és un dels moments crucials i estratègics?” Com ja he dit, és un període on el nen crea moltes coses noves, com nous vincles i l'adaptació de nous espais. A més a més, provoca la primera separació a gran grau amb la seua mare, el seu principal vincle. Tot això, al final del procés, provocarà la creació d'una nova organització en la seua vida des de el primer dia.

“Perquè s’inverteixen una gran quantitat d’energies?” Tant per al fill com per la mare, aquesta separació pot provocar un gran dol. No sols es pot sentir mal el nen, al trobar-se en un lloc desconegut sense el seu vincle de confiança, sinó que la mare també estranya la presència del seu fill. Tractar de crear nous vincles i d'adaptar-se a nous espais, fa que el nen utilitzi totes les seves energies per tal d'acomodar-se a aquest, o en el cas del mes caparruts, intenten no quedar-se en llocs desconeguts.

“ Podem establir regles de funcionament per a aquest període?” Per el període d'adaptació ja existeixen una sèrie de regles respecte als pares, com són les hores d'arribada i recollida, o l'impediment del pas a l'aula quan la mestra ho digui, o quan el nen estigui plorant. Tot això, crea un vincle amb les educadores i pares que ha de ser acceptat, ja que sense regles, sense una petita instrucció sobre com ajudar al nen a avançar a aquest procés no seria possible.

“Què és allò que no hauríem de fer mai?” Com a mestra, mai hauria de perdre els nervis, tant amb els nens com amb els pares. En quant al nens, hi ha situacions, sobretot en el període en que molt de nens es posin a plorar, mai hauria de perdre el nervis, hauria de controlar la situació. Respecte al pares, n'hi haurà molts que estiguin preocupats per els seus fills, que tal vegada no acceptin la meua estratègia per als meus alumnes, i per molt que es desesperin, tindre que com ja que dit, controlar els nervis. Crec que és el punt principal que una mestra, en aquesta període, ha de controlar, ja que des de el primer curs fins que acabin el cicle, sirà la que es veurà les cares dia a dia amb els filles i pares. La mestra ha de ser la que crei un vincle gran amb la família i el nen.

 

 

 

 

 

Per altra part, també crec que una mestra mai ha de forçar a una mare a deixar el nen, sinó poc a poc convenser-la de que ho ha de deixar.

 

Finalment, cal dir que el període d'adaptació és una part fundamental per el nen, i que hem d'estar preparades com a futures Mestres, per poder aconseguir-lo correctament.

Continuem amb el Musical...

Tornam amb la segona entrada del musical. Aquesta serà molt visual. Anem ja molt avançades amb el musical, tant en vestuari, escenari i el diàleg. Ara us mostrarem com han anat variant els vestuaris dels nostres animals.

Aquí podem veure com ha quedat el nostre elefant.

I aquí, tenim el procés de pintar la nostra zebra.

El nostre mico ha estat dels més fàcils, un altre mètode per fer el vestuari.

Ara per acabar, us mostro alguns materials per a l'escenari, com l'escopeta del caçador, la televisió de la casa del caçador i algun arbre...

 

 

L'educadora es va equivocar o va fer bé donant-li aquesta resposta?

En aquestes darreres sessions hem parlat del procés d'adaptació. Com funciona, quins aspectes representa, com ha de seguir-se, etc. En aquest procés, intervenen tant el nen com la família, i així doncs, aquesta activitat ens proposa un cas pràctic d'una mare i una mestra, el qual veurem ara.

En primer lloc, vaig a parla d'allò que ens expressa el text. La veritat en que es transmet molta inseguretat. La mare deixa clar que el seu fill ja hi està adaptat, però que significa estar adaptat, que no plora? L'adaptació no representa no plorar. Per altra part, respecte a la mestra, crec que es centra molt en acabar el procés com a obligació, i en cas de que un nen estigui lo suficientment adaptat, i pugui estar més hores a l'aula, no crec que sigui negatiu. No tenim perquè terminar el procés sempre, cada nen necessita un temps i unes condicions, i si un nen s'adapta ràpidament, i el nen es veu motivat de estar més hores a l'aula, ho hem de permetre.

Per altra part, anem a posar un cas pràctic de com actuaríem nosaltres com a futures docents en un cas com aquest. Personalment, en primer lloc, m'informaria del cas de la mare, el possible perquè de deixar al nen en temps complet a l'aula, pot haver-hi facors que imposibiliten a la mare a realitzar el temps d'adaptació. Una volta informada actuarem segons els factors que hem obtengut. A l'hora de citar a la mare, la informarem sobre què representa el procés d'adaptació. Li direm que acabar el procés, augmentarà els vincles amb els seus companys i amb la mestra. I a més a més, podrem veure a temps complet si és sent segur a l'aula o no.

Després de presentar tots el objectius i avantatges del procés, inclourem les factors de la mare. Molts de casos que ocorren als processos d'adaptació són els treballs. Moltes mares tenen dificultats per portar al nen a diverses hores en aquests procés. Així doncs, amb el cas del text, posarem un dia de prova al nen per veure si realment, com diu la mare, està adaptat, sempre informant prèviament a l'equip directiu. En cas de que el nen no estiguis adaptat, haurem de continuar amb el procés inicial, i intentar que la mare faci un esforç per dur al nen a les hores corresponents, intentant adaptar els seus horaris amb els nostres.

Com hauria de ser l'escola?

“Com hauria de ser l'escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants. Tinguis en compte:

 

1. Filosofia que la sustenta/origen/punt de partida (el perquè es fa necessària)

2. Objectius (quines necessitats volem cobrir)

3. Models i motivacions (quin model sustenta l'escola)”

Bé, aquestes són les preguntes que ens vam trobar al començar la classe. És una de les preguntes, que mai ens feim. Si que ens preguntam, què és l'escola, què té de bona, què te de dolenta, però... COM HAURIA DE SER L'ESCOLA?

Primerament l'escola és necessària perquè en primer lloc, educa, fa que el nen arribi a ser una persona correcta; també, al ser un agent socialitzador, és la que s'encarrega d'ajudar a establir relacions entre els infants; educa en tots els àmbits; i a més a més, redueix les diferències i desigualtats entre els infants.

L'escola sustentaria un model inclusiu, que acceptes a tots tipus de nens i nenes que ens puguem trobar. A més a més, hauria de ser capaç de flexibilitzar tots els continguts i objectius, per tal de que tothom fos capaç d'assolir-los.

Els objectius d'aquesta haurien de ser:

-Conèixer-se a un mateix.

-Desenvolupar totes les potencionalitats dels infants.

-Interpretar les emocions.

-Expressar correctament les emocions.

-Regular les emocions.

Aquestos objectius anirien molts relacionats amb la part emocional del nen, què és una de les més importants a nivell sociemocional.

Després de respondre aquestes preguntes individualment, ens vam ajuntar en grup, i vam veure que havíem posat les mateixes coses, ja que totes cercaven una escola inclusiva. Més tard, vam fer una reflexió grupal, i vam arribar a la conclusió, que abans l'origen de l'escola era per termes assistencial, fins que anat evolucionant fins que la societat ho ha transformat en un model més educatiu.

A continuació, afegeix un quadre on podem veure l'evolució de la història de l'escola.

Per finalitzar, vull destacar que molts hauríem de proposar-nos la pregunta “Com hauria de ser l'escola” observant la societat en la que ens trobam, per tal de fer-la un poc més inclusiva depenent el lloc, el moment i amb les relacions que ens trobem.

"Un lugar donde quedarse"

Fa dues sessions, vam dedicar-la les dues hora de classe a veure una pel·lícula: “Un lugar donde quedarse”. Parla d'una parella que estan esperant un bebè, i van viatjant cercant un tipus de família ideal per ells seguir.

 

Aquesta va ser molt fàcil de veure, d'entendre i a d'interpretar. Ara bé, per concretar vaig a reflexionar un poc sobre tot allò que hem vist a la pel·lícula.

En primer lloc, hem de dir que la parella mostra ser una parella insegura, però mitjançant el desenvolupament de l'argument va canviant. A més a més, mostren una gran vincle d'unió. Sempre es troben junts. He de dir, que l'objectiu principal de la parella durant tota la pel·lícula serà cercar un tipus de família que els correspongui.

També, ens mostra diferents tipologies de família, això si, augmentant molt els estereotips. Ho podem veure amb l'antiga cap de la dona protagonista, que té una família d'un nen i una nena. Aquesta dona no amaga cap pensament cap als fills. Per altra banda, tenim una família nombrosa, els antics amics de la parella, que tenen nens i nens de diferents lloc del món. Són el que podríem anomenar una família ideal. I per acabar, tenim la germana de l'home, la qual és molt liberal, i té un altra manera d'educar al seus fills respecte a la que podem veure generalment. Com una anècdota molt cridanera seria que no pot agafar cap cochito per dur als seus fills, ella defensa que han d'anar en braços per estar completament relacionats amb ells.

La dona, que no té pares, té una gran pot a enfrentar-se a la mort d'aquestos, mostra una gran inseguretat. Ja que no té suport familiar, aquest és un gran punt per el qual cerca una família de suport aliena. Fins que la dona no supera la mort dels pares, no troba el seu lloc, la fora de viure. Això ho podem veure, al final de la pel·lícula, quan va al seu lloc de referència.

Per acabar, he de dir que el costós viatge ha funcionat, ja que han arribat a saber quin tipus de família volem, i aquest és el que sempre han tingut davant, el seu propi.

MUSICAL, el començament...

Avui començam a redactar les entrades relaciones amb el Musical. Sí, he dit Musical. Les meues companyes i jo, estem realitzant un Musical, per representar a final de maig/finals de juny, per a nens i nenes d'Educació Infantil, per l'assignatura La Representació Escènica en l'Escola Infantil.

Les entrades aniran explicant poc a poc com va evolucionat el desenvolupament del diàleg i del vestuari. Així doncs, comencen.

Els primers dies de classe, vam començar a redactar de què aniria el musical, és a dir a fer un petit guió principal de la representació. Després de pensar, escriure, esborrar, tornar a escriure...vam acabar decidint la nostra obra: “L'amic inesperat”.

“L'amic inesperat” tracta sobre 4 animals que viuen al zoo, el lleó, la zebra, Pitu el micu, l'elefant i la caçadora. Aquestos animals, estan tristos perquè volem tornar a casa, la selva, i així decideixen escapar. Però, al escapar del zoo, es trobaran una sorpresa... una caçadora anirà darrere d'ells...

Després de donar una breu introducció sobre la obra, anem a mostrar el desenvolupament del vestuari.

 

En aquestes fotos, podem veure com la meua companya, na Rocio, i jo, estem fent la màscara de l'elefant. Van inflar un globus i el van forrar de paper de periòdic i cola, per tal de que es quedés dur. Ha estat un treball costós ja que per tal de que quedes dur, vam tenir que posar moltes capes, i les orelles, al ser de cartró es remullaven molt, i ho van tenir que fer en més d'un dia, per tal de que no es estropelles el cartró. Però al final, ha quedat molt bé.

A part de la màscara de l'elefant, també vam començar a fer la de la zebra. Aquesta ens va resultar molt difícil, ja que no acabaven de veure la forma de zebra, i no ens agradava gens. Encara està en procés, però esperen que amb color i detalls, quedi millor. A continuació, os mostro una foto de na Nuria i jo fent el cap de la zebra.

 

 

En aquestos següents dies, a més de la zebra i l'elefant, també vam començar a fer la gorra del guarda, amb la mateixa forma que la de l'elefant, com podem veure a la següent foto, i a més a més, podrem veure com començ a pintar la base de lo que serà la gàbia del zoo.

 

He de dir, que malgrat que les classes de plàstica són molt més costoses, són molt divertides i entretingudes. Podem veure com ens coordinam per treballar moltes coses entre totes, i a més resultat molt gratificant veure com queda el nostre treball després de tants dies de treball.

Ara bé, deixant de banda la part plàstica, anem a introduir un poc la part musical. He de dir, que ja tenim el diàleg i les cançons fetes, però no vaig a desvelar les cançons. Vull que sigui sorpresa. Només avançaré que hi ha 2 tipus de cançons, una inventada a guitarra i dues versionades. La veritat és que com a amant de la música, la part de versionar cançons m'ha agradat molt, ja que he tingut molta confiança amb això

Per avui, ja no hi ha més avanços... En la pròxima entrada, podrem veure vestuari nou, i part del decorat.

La família

En aquesta activitat, ens toca parlar de la família. Així doncs, anem a començar fent una definició pròpia de família. La meva definició és aquesta: “ Una família és el conjunt d'una, dos o més persones localitzades en el microsistema d'una persona. Són les encarregades de mantenir-se entre ells, i satisfer les necessitats bàsiques de cada individuu del grup. "

 

Després de realitzar la nostra pròpia definició en grups de 3 van realitzar un altra, aportant un poc de cada definició. L'activitat en grup va ser molt enriquidora, perquè ens van ajudar unes a les altres donant cadascuna les seves aportacions. Així ens va sortir aquesta: “És un conjunt de persones en el que cada un té un rol i una funció determinada, que estableixen un vincle, es reconeixen com a grup, es donen suport i satisfan les seves necessitats bàsiques.”

Ara bé, una vegada consultada tota la informació donada per el professor, he pogut entendre un poc més la família, i una altra forma de definir-la. Hem de tenir clar, que hi ha molts tipus de família, i que no totes segueixen el mateix conjunt de persones. També hem de saber les necessitats bàsiques que una família ha de satisfer, i els estils de comportaments dels pares. Ara és quan toca definir una altra vegada la meua definició.

"Una família és la institució socialitzadora més important, que forma el conjunt d'una o més persones localitzades en el microsistema d'una persona, que estableixen vincles, comparteixen un espai, amb un sentiment de pertinença que crea una identitat. Són les encarregades de mantenir-se entre ells, i satisfer les necessitats bàsiques (recolzament, afectives, fisiològiques, econòmiques, culturals i educatives) de cada individuu del grup. Els estils de comportament dels pares poden ser autoritaris, democràtics i permissius. ”

Gràcies a la nova informació, he pogut fer una definició completa, satisfent tots els tipus de família que existeixen, siguin més o menys comuns en la nostra societat.

Conèixer l'origen de les emocions

Una vegada vist aquest documental, i coneguts en gran part l'origen de les emocions, és hora de fer una petita reflexió sobre aquest.

En primer lloc, allò que he trobat molt interessant i fet que ja coneixia, ha estat que cada nen té el seu temperament i caràcter, així doncs, cada nen tindrà una resposta diferents, malgrat rebi un mateix estímul. Cap nen és igual, i ningú nen es comportarà de la mateixa manera. També, m'ha cridat l'atenció els tipus de llants. Em pareix sorprendent com la mare és capaç de reconèixer els llants dels seus fills, i a més a més, que els nens tinguin la capacitat de realitzat diferents tipus de llants depenent les seues necessitats.

Una de les característiques més emotives de les persones, és el somriure, i és molt especial veure com els bebès, a partir del mes aproximadament són capaços de mostrar-nos un somriure. Aquest primer contacte dels pares amb els seus fills que mostren el somriure, és fonamental per al desenvolupament emocional del nen.

Un dels aspectes que he trobat més interessants, ha set el reconeixement de les emocions de la mare i de les dones desconegudes, abans que els dels pares i els dels altres desconeguts. En una part, ja em pareix increïble, ja que jo pensava que els nens només reconeixien el to de veu, i no es fixaven en la cara, i ara encara em sorprenc més que reconeguin abans les dones que els homes. Ara bé és cert, que com vam parlar a classe, això es deu a l'expressió més expressiva de les dones respecte als homes.

Un part del documental molt interessant també, ha estat el fet de que els nens, al voltant dels 10 mesos, ja són capaços de cercar consell en la cara de la mare. És impressionant com el bebè, amb tan sols mirar la cara de la mare, sap si ha de fer això o no fer-ho.

Al voltant dels 24 mesos, als 2 anys, ja comencen a prendre consciencia de si mateixos. Són capaços de reconèixer-se en el mirall. La sensació de vergonya apareix també quan són conscients de si mateixos. A més a més, la vergonya depèn del caràcter del nen.

Deixant de banda les emocions, una part què pot ser pròpia de discussió és quan es parla d'una edat concreta. Cada nen és un món, i es cert que un nen desenvoluparà la seua capacitat cognitiva més tard o més prompte, però mai en una edat concreta, sempre ho mantindrem com en un número aproximat, tenint en compte que pot haver-hi un límit d'error d'uns quants mesos.

En general, com a futures mestres, i més endavant futures mares, aquest documental és molt emotiu. Veure com les emocions, cosa que als adults ho controlem, o ho solem controlar, adequadament, es van desenvolupant en els bebès és sorprenent. 

 

 

Estratègies educatives dins les emocions

Una vegada ja reflexionades quines són les emocions primàries, al capítol de l'alquímia, trobam diferents estratègies educatives. Anirem emoció a emoció, parlant de les estratègies que consider més significatives.

“Amar, y por tanto establecer vínculos afectivos, es un elemento básico para un crecimiento emocional y armónico.”, “Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de nuestros deseos y necesidades. Como maestros, y como padres y madres, debemos tenerlo siempre presente.” i, “Si te sientes amado, puedes amarte a ti mismo.”, són tres estràtegies que consider important respecte a l'amor. Dos dels aspectes fonamentals de l'amor són afecte i els vincles afectius. És molt important, ja que és necessari establir vincles afectius per poder educar. Per altra part, és clar que tots els esser humans tenim el dret d'amar i ser amats. I finalment, i no com menys important, el fet de sentir-se amat, és imprescindible per poder amar-te a tu mateix.

“Todo el mundo tiene miedo a algo, incluso el valiente. Es importante transmitir esta idea a los niños para desmitificar al cobarde. El cobarde es el que esconde el miedo, para obternet de él ventajas o poder.”, “Ser prudente no quiere decir ser cobarde, sino reducir el riesgo al máximo. Con exceso, no permite avanzar, pero puede ser una virtud si evita grandes fracasos.”, i “Es importante que el miedo deje de ser una muestra de debilidad y se viva como un hecho cotidiano. Debemos convivir con el miedo y no negarlo.” Aquestes estratègies són entorn la por. La por, com ja vam dir en altra entrada, és una emoció natural, i tothom té por a alguna cosa. Hem d'ajudar a reconèixer les por, i després expressar-les, per finalment poder regular-les. La por no ha d'amagar-se, sinó que ha de ser una emoció natural que ens ajudi a conèixer els nostres límits.

“Dejar salir la rabia, siempre que no haga daño a nadie.”, “Hablar sobre lo que ha ocurrido, haciéndole ver que esta actitud no conduce a ninguna parte, aportando sugerencias y otras vías para resolver los problemas.” i “Dar un tiempo para que el niño pida perdón, porque aprender a pedir perdón es difícil después de sentir mucha rabia, sobre todo sentirlo. Dar tiempo es fomentar la sinceridad de aquello que decimos y aquello que sentimos”. Aquestes estratègies són propies de la ira. Per tractar la ira, haurem de seguir com un procés, especificat en aquestes 3 estratègies. És molt important expressar aquesta ira, per ta de no arribar a cultivar agressivitat.

 

“Negar la tristeza no nos permite estar alegres. Cuanto mayor es la pérdida, mayor es la tristeza. Es una respuesta natural. Necesitamos un período de retraimiento y dolor para adaptarnos a la nueva situación y volver vivir sin aquello que nos falta. De aquí la importancia de reconocer y administrar la pena, en lugar de negarla.”, Si nos permitímos expresar la pena es más probable que, poco a poco, aceptemos que hemos perdido algo y podemos comenzar de nuevo”, i “Cuando una persona acepta sus tristezas está también más abierta a disfrutar de las alegrías, del amor y de todo lo que nos aporta la vida”. Aquestes estratègies són como una evolució de la tristor, un procés del qual hem de seguir, un procés que hem d'acceptar. Per molt que amaguem la tristor, no arribarem a ser feliços.

“Reír con los niños es muy sano. Ellos son los primeros en ver la gracia de determinadas situaciones y permitirse licencias que los adultos hemos perdido. Los adultos que compartimos la vida con los niños deberíamos procurar aprender de ellos, más que cortar por sistema esta expresión.”, "Poner humor a la vida. Es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirados con un punto de alegría, se sobrellevan mejor.”, i “Poder reírse de uno mismo, es una muestra de humildad y de tolerancia hacia uno mismo. Se puede proponer a los niños y también a los adultos.” Aquestes estratègies de l'alegria són fonamentals per poder conviure amb la alegria adequadament, aprofitant-la al màxim. També he de destacar, que hi ha que saber regular aquesta emoció en el moment adequat. És clar que l'alegria és un de les millors emocions, però hem de saber quan si i quan no expressar-la.

Fer aquesta activitat ha set molt enriquidora, ja que he après noves estratègies per posar en pràctica l'expressió de les emocions bàsiques, que dia a dia ens podem trobar, tant a un aula, com a una situació quotidiana.

Què és una emoció?

A l'hora de formular la definició d'emoció em vaig quedar parada i em vaig dir: “sé que és però no se explicar-ho”. Llavors, vaig començar a esquematitzar l'emoció, què característiques té, la diferència entre sentiment i emoció, i com es produeix. Així doncs, vaig començar a redactar-la: “L'emoció és la manifestació d'un estat cognitiu que provoquen diferents fets o situacions en un moment determinat”.

 

A la primera classe de “Desenvolupament i Educació Socioemocional en la primera infància.” el mestre ens va anar dient característiques sobre l'emoció. Un aspecte fonamental que m'ajudà a redactar la definició fou que l'emoció era temporal, a diferència dels sentiments que són “més llargs”. Aquesta característica fou clau per entendre què era una emoció.

Per altra part, les emocions sorgeixen a causa d'algun fet que ens provoca manifestar una acció, en aquest cas l'emoció.

Al finalitzar la nostra definició a classe, vam posar en comú totes aquestes, i vam veure que vam coincidir en els aspectes més diferenciats de les emocions. A partir d'això, vam realitzar una definició en comú: “És un estat d'ànim intens, canviant i temporal, provocat per un estímul intern o extern que te significació per a l'individu i provoca una reacció fictícia o real, somatitzada física o psíquicament.”.

Després de realitzar la definició en conjunt, vaig entendre que les emocions es poden manifestar tant psíquicament o físicament, és a dir, l'emoció la podem manifestar tant a través de la cara, fent-la visualitzant per tothom, o a la boca per nosaltres mateixos, com quan em passa a mi amb la ira.

Redactar una pròpia definició d'emoció, ens ha ajudat per entendre personalment i millor què és una emoció, i així a poc a poc aprendre a controlar-les.

Les emocions primàries

Sempre m'ha costat expressar les meves emocions a nivell escrit, diferenciar entre sentiment i emoció, cercar com anomenar l'emoció que sent... Ara bé, és quant toca aprendre.

Per a mi les emocions primàries crec que són l'amor, ja que és el principal que ens fa moure'ns a sentir altres emocions; la curiositat, que crec que és aquella que ens fa investigar; l'alegria, ja que pens que després de l'amor és l'emoció més fonamental; i finalment, la tristor, ja que si hi ha alegria, té que haver-hi tristor, per complementar-la.

Segons el capítol “L'alquímia de les emocions”, diu que les emocions primàries són aquelles que tenim des de que naixem i que tenen com a objectiu preservar l'espècie.

En les estratègies d'intervenció educativa es presenten cinc emocions naturals: l'amor, la por, la ràbia, la tristor i l'alegria.

Per acollir totes aquestes emocions i donar-les resposta, s'han aportat unes idees clau a propòsit de cadascuna d'elles que poden servir per a la intervenció, ajudant-nos a reflexionar sobre quals poden ser les actituds que hi ha que adoptar com a mediadors, segons cada cas i situació creada.

Respecte a l'amor, l'alquímia parla de que la qüestió d'aquest sentiment és com vèncer l'aïllament, de què manera aconseguir la unió, de què manera transcendir la pròpia vida individual i arribar l'equilibri.

 

En quant a la por, el capítol parla d'aquesta emoció com una natural que ens serveix per poder posar-nos en alerta en situacions amenaçadores, per protegir-nos i garantir el benestar físic i psíquic de l'organisme. Per tant, els nens sense por donen molta por, ja que no veuen els perills.

 

 

La ira és una emoció que ha de ser tolerada per els demés. Si la ira no s'expressa pot resultat difícil, en ocasions, controlar-la. El nen no pot aprendre a dominar els seus impulsos agressius a menys que els pugui experimentar. Per als nens és bàsic saber el límit de la seua força i de les seus capacitats destructives i defensives. És una resposta primitiva i natural.

 

Per parlar de la tristor, vaig a destacar l'expressió d'aquesta segons l'alquímia. Moltes vegades preferim silenciar o ocultar els sentiments dolorosos per seguir amb el nostre ritme actual. La nostra societat sol demandar la resolució ràpida dels estats de tristor, per tornar a la normalitat lo més abans millor. Però la lentitud que suposa aquest estat xoca amb el nivell de producció i activitat que ens exigeixen socialment. La melancolia sorgeix precisament quan no ens permitim elaborar moltes de les penes que tenim. Socialment es valora que no ens deixem abastir per la tristor. No expressar o no admetre allò que sentim ens condueix a tenir una actitud tensa davant la vida i a protegir-nos de les relacions o les experiències que ens podrien portar a sofrir. Però no podem oblidar-nos que l'alegria y la tristor són les dos cares d'una mateixa moneda i que, per tant, si volem disminuir les probabilitats de estar tristos, ens negam la possibilitat de estar alegres.

 

Per acabar, respecte a l'alegria, com a emoció natural, es produeix com a reacció del nostre organisme davant un aconteciment intern o extern que la provoca i comporta un benestar físic o psicològic. La manifestació de l'alegria més evident externament és el somriure o la rialla.

 

Una vegada acabat la reflexió de les emocions primàries, he de dir que entenc que totes i cadascuna d'aquestes 5 emocions són fonamentals per a l'ésser humà, i especialment el saber expressar-les i controlar-les.

Una nova assignatura, noves emocions...

A segon curs de carrera, tornem a presentar-nos, però aquesta vegada un poc més personal, reflexionat sobre les nostres emocions.

Fa un any, vam fer una breu presentació, en la qual teníem que parlar de perquè vam agafar aquesta carrera, ara encara estic més convençuda de què vaig agafar la carrera adequada i perquè la vaig agafar. Des de ben petita, m'ha agradat jugar a mestres, tenia tanta imaginació relacionada amb l'aprenentatge que realitzava exàmens per al meus cosins, activitats, les llistes per passar llista... qualsevol cosa que necessitàssem a un aula. Més tard, quan ja començava a ser més gran, també hem vaig adonar que m'agradaven els nens, els petits, i que continuava amb la meva vocació per ensenyar. Així doncs, ho tenia clar, volia estudiar Educació Infantil. Començar els estudis va ser una experiència molt bona, plena de nervis, per el començament i amb unes ganes impressionats plenes de motivació per aprendre i curiositat per el contingut.

Ara be, parlaré de la nova assignatura a la que ens afrontam, “Desenvolupament i Educació Sociemocional en la Primera Infància”. Al començament de la classe, estava un poc nerviosa, ja que no coneixíem al professor, no sabíem com seria, ni com seria la seva metodologia. Deixant de banda els nervis més que res per l'avaluació final, he de dir que em sentia molt curiosa, i cada vegada més, cada volta que el professor anava explicant de què aniria la classe. Sempre m'ha cridat l'atenció molt el tema de les emocions, sobretot el fet de com expressar-les i interpretar-les, i més en la nostra futura professió amb els més petits.

Respecte al quadre de les emocions, hem col·locaria a l'emoció d'alegria. Aquesta curiositat em fa tenir ganes d'aprendre, de descobrir nous conceptes i em condueix a superar-me en aquesta nova assignatura i semestre, i en un futur com a mestra.

"Quiet"

 Llegir “Quiet” ha set una experiència enriquidora, ja que m'ha fet adintrar-me en el món d'en Llullu, i no només d'ell, sinó en els dels nens com en Llullu. Aquest llibre et fa obrir més "la vena sensible" que tenim, com ens mostra l'autor al llibre amb la frase "aquest és un llibre que pot ferir a la meva sensibilitat". M'imaginava que en sensibilitzaria molt, però una vegada llegit el llibre veus que t'ha arribat molt més de lo que t'esperaves.

Màrius Serra amb el seu fill

En Màrius Serra, autor del llibre i pare d'en Lluís, Llullu més per la famíllia, ens presenta al seu fill amb encefalopatía, i  ens fa reflexionar i fixar-nos en aquells detalls de la vida que passen desapercebuts, com és la vida d'en Llullu. És realment admirable com en Màrius mostra una actitud tan positiva i de superiorat davant el cas amb el seu fill. Com podem veure en algunes escenes, com presenta l'element del sentit de l'humor, permeten així eliminar el dramatisme de la situación. És molt més fàcil pensar en positiu quan no et trobes en contacte amb un nen amb aquestes característiques, però crec que per viure amb un cas com aquest has de tenir molta voluntat, tal i com ens ho mostra.

Es cert, que en Màrius té situacions de desesperació, de frustració, però sempre les supera, té mal somnis, i fins i tot pensa en arribar a tenir fe per tal de que la infermetat del seu fill acabi. És així, com el llibre ens arriba a mostrar un model de les diferents etapes per els que passa una familia que acaba de ser informada d'un diagnòstic com aquest.

També és clar, que el llibre ens mostra situacions molts dures a molts de capítols, les quals crec que jo en un primer moment no seria capaç d'afrontar-les. Amb aixó em referix als atacs epilectics que sofreix, on també veiem la debilitat dels pares. A més, trob que en el capítol de "Vergonya", em pareix lamentable que a l'escena del restaurant, passin coses com aquesta a ple segle 21. Crec que ja estam, o hauriem d'estar consienciats de que les persones amb discapacitats són iguals que  tots i que ningú a de ser discriminat malgrat la seua característica.

Sempre he sentit gran interès en conèixer la vida d'un nen amb discapacitats i del seu entorn, de com superar-lo, i que millor que d'aquesta manera, fent possible una vida de lo més agradable per en Llullu, convertint la seua paralitzada vida en una vida en constant moviment, fent que en Llullu sigui com un igual de la família, i no una víctima, i viure juntament amb la seua germana totes les aventures al viatjes, sense que ningú, ni res els pugui aturar, a en Màrius no el para una cadira de rodes, ni una determinada alimentació, ni l'atenció individualitzada les 24 hores... Veiem que quant més desenvolupada es troba la seua discapacitat, quant més augmenta la paràlisis, més viatja, és a dir més es mou, els seus pares no deixen de fer una vida normal, malgrat les seues circunstàncies. Els seus pares volen mostrar el mon a en Llullu, malgrat el seu cas, volen que pugui complir tots els desitjos, les experiències i oportunitats que qualsevol nen.
 

Abans d'acabar, també vull parlar-ne de l'ultima part del llibre "Córrer", la qual m'ha emocionat molt. Em sembla un projecte únic, en el qual és una manera de que els pares d'en Llullu, d'una forma puguin veure al seu fill córrer, i així puguin arribar a sentir encara més optimismo i es mostri més encara el cami que han estat recorrent durant els 7 anys de vida d'en Llullu.

Finalment, quan has acabat el llibre, no pots parar de pensar en Llullu, un alma atrapada però molt viva. Ets sensibilitzes amb en Llullu, i penses en tenir l'oportunitat de poder conèixer un pare tan valent, amb aquestes ganes de superar tot allò que et proposis i un nen com en Llullu, al menys això pens jo. A més a més, quan tanques el llibre, allò que et demana fer el pensament és anar a cercar més coses sobre en Llullu, veure com ha continuat la seua llarga però curta vida després del llibre. 

Els factors interpersonals en el procés d'ensenyament-aprenentatge

Ja quasi ha passat tot un semestre, i és l'hora de dir adeu a Psicologia de l'Educació, és així com acabam amb l'última reflexió. Avui parlarem dels factors interpersonals en el procés d'ensenyament-aprenentatge.

En el factors interpersonals, trobam 3 factors importants, el paper del mestre, el de l'alumne i finalment, el de la família. Tots aquestos factors, hem donat sempre que són essencials per a una bona educació, i que en cadascun d'ells trobem diferències i i punts claus que s'han d'intentar desenvolupar correctament.

Com a futura mestra, començarè parlant de la interacció mestre-alumne. A l'escola es pren molta importància la interacció entre mestre-alumne, ja que és la millor manera de fer que el docent repercuteixi de forma significativa en el procés d'aprenentatge de l'infant. Aquesta interacció, s'influex de diferents factors, com les expectatives del mestre i el context escolar.

El contex escolar, com ja sabem, és un fator molt relacionat amb la teoria de Brofenbrenner, la qual ja hem estudait. Quan més connectats estiguin els diversos contextos que envolten l'infant més afavorirà el seu desenvolupament.
A més a més, dintre d’aquest context, no hem d’oblidar els aspectes físics de l’aula com les espais, la llum...


En quant a les caracteristiques del mestre, hem de dir que cadascun té una forma de ser i d'actuar distinta, i segons la seua personalitat es basarà en una metodologia o en un altra. Cada estil que tingui el mestre influirà en la motivació de l'alumne i en le seu rendiment escolar.

Segons Secadas podem trobar dos tipus de personalitat del mestre: els afectius-emocionals i els intel·lectuals-directius.

Els afectius-emocionals tenen molt en compte el desenvolupament emocional dels infants. En canvi, els intel·lectuals-directius, tenen més en compte els continguts escolars i es centren en l'eficàcia i en la consolidació dels aprenentatges dels nens.

És molt important que es donin els dos diversos tipus de personalitat anteriors, però fents especial incidència en treballar les emocions.

Per altra part, tenim el rol del docent, el qual és un aspecte ambigu que ha anat canviat al llarg del temps, i que com a conseqüència, ha creat més inseguretat i desconcert.

Pel que fa als estils d'ensenyament principals, podem indentificar-ne l'estil autoritari, com seria el cas del mestre que li dóna molta importància a la disciplina, a l'ordre i al contingut. En la seua metodologia predominen els càstigs i els atacs personals constants als alumnes, quan no realitzen les coses bé i que per tal d'evitar-ho, els indiqui el què han de fer; l'estil democràtic, aquell mestre que fa la funció de guia i de suport dels seus alumnes, quan ho necessiten, intentant que els infants regulin les seves pròpies estratpegies davant d'una tasca que els hi suposa dificultats, fent-los reflexionar per ells mateixos; i finalment, un estil que mai havia escoltat, l'estil Laissez-faire, és el cas del mestre que no imposa pautes ni límits en les tasques ni en el comportament dels infants, aquests són els docents que no s'impliquen en el grup, i que deixen fer el que volen als seus alumnes en tot moment, sense portar a terme cap orientació.

Per altra part, trobem l'eficència del docent. Com a futura docent, sé que he tenir en compte tots els factors que ara explicaré. Un mestre eficaç ha de tenir en compte cadascuna de les necessitats i característiques individuals dels inffants, és aquell que s'adapta als diversos ritmes d'aprenentatge de cada nen, aquell que treballa els aspectes emocionals i afectius, aquell que fomenta l'aprenentatge cooperatiu i que considera important la comunicació amb les famílies. A més, cal esmentar que en l'escola haurà d'haver un trabll i coordinació en equip, així com un continu aprenntatge de nous conceptes.

En quant a la interacció alumne-alumne, és un altre punt clau, ja que ajuda als infants a adquirir les competències socials i a saber com actuar en les diverses situacions, així com a regular les seves emocions. També, influeix en la motivació i el rendiment acadèmic,

Per acabar, hem de dir que el paper de la família a l'escola també és molt important. Com hem parlat a totes les assignatures, una bona comunicació entre escola-família i família-mestre serà fundamental. Que l'infant s'àpiga que la família està en contacte amb l'escola, li donarà motivació i seguretat.

Reflexionada i acabada l'assignatura, esperc que tot lo après hem serveixi a l'aula en un futur i pugui contastar allò teóric amb la pràctica.