"Quiet"

 Llegir “Quiet” ha set una experiència enriquidora, ja que m'ha fet adintrar-me en el món d'en Llullu, i no només d'ell, sinó en els dels nens com en Llullu. Aquest llibre et fa obrir més "la vena sensible" que tenim, com ens mostra l'autor al llibre amb la frase "aquest és un llibre que pot ferir a la meva sensibilitat". M'imaginava que en sensibilitzaria molt, però una vegada llegit el llibre veus que t'ha arribat molt més de lo que t'esperaves.

Màrius Serra amb el seu fill

En Màrius Serra, autor del llibre i pare d'en Lluís, Llullu més per la famíllia, ens presenta al seu fill amb encefalopatía, i  ens fa reflexionar i fixar-nos en aquells detalls de la vida que passen desapercebuts, com és la vida d'en Llullu. És realment admirable com en Màrius mostra una actitud tan positiva i de superiorat davant el cas amb el seu fill. Com podem veure en algunes escenes, com presenta l'element del sentit de l'humor, permeten així eliminar el dramatisme de la situación. És molt més fàcil pensar en positiu quan no et trobes en contacte amb un nen amb aquestes característiques, però crec que per viure amb un cas com aquest has de tenir molta voluntat, tal i com ens ho mostra.

Es cert, que en Màrius té situacions de desesperació, de frustració, però sempre les supera, té mal somnis, i fins i tot pensa en arribar a tenir fe per tal de que la infermetat del seu fill acabi. És així, com el llibre ens arriba a mostrar un model de les diferents etapes per els que passa una familia que acaba de ser informada d'un diagnòstic com aquest.

També és clar, que el llibre ens mostra situacions molts dures a molts de capítols, les quals crec que jo en un primer moment no seria capaç d'afrontar-les. Amb aixó em referix als atacs epilectics que sofreix, on també veiem la debilitat dels pares. A més, trob que en el capítol de "Vergonya", em pareix lamentable que a l'escena del restaurant, passin coses com aquesta a ple segle 21. Crec que ja estam, o hauriem d'estar consienciats de que les persones amb discapacitats són iguals que  tots i que ningú a de ser discriminat malgrat la seua característica.

Sempre he sentit gran interès en conèixer la vida d'un nen amb discapacitats i del seu entorn, de com superar-lo, i que millor que d'aquesta manera, fent possible una vida de lo més agradable per en Llullu, convertint la seua paralitzada vida en una vida en constant moviment, fent que en Llullu sigui com un igual de la família, i no una víctima, i viure juntament amb la seua germana totes les aventures al viatjes, sense que ningú, ni res els pugui aturar, a en Màrius no el para una cadira de rodes, ni una determinada alimentació, ni l'atenció individualitzada les 24 hores... Veiem que quant més desenvolupada es troba la seua discapacitat, quant més augmenta la paràlisis, més viatja, és a dir més es mou, els seus pares no deixen de fer una vida normal, malgrat les seues circunstàncies. Els seus pares volen mostrar el mon a en Llullu, malgrat el seu cas, volen que pugui complir tots els desitjos, les experiències i oportunitats que qualsevol nen.
 

Abans d'acabar, també vull parlar-ne de l'ultima part del llibre "Córrer", la qual m'ha emocionat molt. Em sembla un projecte únic, en el qual és una manera de que els pares d'en Llullu, d'una forma puguin veure al seu fill córrer, i així puguin arribar a sentir encara més optimismo i es mostri més encara el cami que han estat recorrent durant els 7 anys de vida d'en Llullu.

Finalment, quan has acabat el llibre, no pots parar de pensar en Llullu, un alma atrapada però molt viva. Ets sensibilitzes amb en Llullu, i penses en tenir l'oportunitat de poder conèixer un pare tan valent, amb aquestes ganes de superar tot allò que et proposis i un nen com en Llullu, al menys això pens jo. A més a més, quan tanques el llibre, allò que et demana fer el pensament és anar a cercar més coses sobre en Llullu, veure com ha continuat la seua llarga però curta vida després del llibre. 

Els factors interpersonals en el procés d'ensenyament-aprenentatge

Ja quasi ha passat tot un semestre, i és l'hora de dir adeu a Psicologia de l'Educació, és així com acabam amb l'última reflexió. Avui parlarem dels factors interpersonals en el procés d'ensenyament-aprenentatge.

En el factors interpersonals, trobam 3 factors importants, el paper del mestre, el de l'alumne i finalment, el de la família. Tots aquestos factors, hem donat sempre que són essencials per a una bona educació, i que en cadascun d'ells trobem diferències i i punts claus que s'han d'intentar desenvolupar correctament.

Com a futura mestra, començarè parlant de la interacció mestre-alumne. A l'escola es pren molta importància la interacció entre mestre-alumne, ja que és la millor manera de fer que el docent repercuteixi de forma significativa en el procés d'aprenentatge de l'infant. Aquesta interacció, s'influex de diferents factors, com les expectatives del mestre i el context escolar.

El contex escolar, com ja sabem, és un fator molt relacionat amb la teoria de Brofenbrenner, la qual ja hem estudait. Quan més connectats estiguin els diversos contextos que envolten l'infant més afavorirà el seu desenvolupament.
A més a més, dintre d’aquest context, no hem d’oblidar els aspectes físics de l’aula com les espais, la llum...


En quant a les caracteristiques del mestre, hem de dir que cadascun té una forma de ser i d'actuar distinta, i segons la seua personalitat es basarà en una metodologia o en un altra. Cada estil que tingui el mestre influirà en la motivació de l'alumne i en le seu rendiment escolar.

Segons Secadas podem trobar dos tipus de personalitat del mestre: els afectius-emocionals i els intel·lectuals-directius.

Els afectius-emocionals tenen molt en compte el desenvolupament emocional dels infants. En canvi, els intel·lectuals-directius, tenen més en compte els continguts escolars i es centren en l'eficàcia i en la consolidació dels aprenentatges dels nens.

És molt important que es donin els dos diversos tipus de personalitat anteriors, però fents especial incidència en treballar les emocions.

Per altra part, tenim el rol del docent, el qual és un aspecte ambigu que ha anat canviat al llarg del temps, i que com a conseqüència, ha creat més inseguretat i desconcert.

Pel que fa als estils d'ensenyament principals, podem indentificar-ne l'estil autoritari, com seria el cas del mestre que li dóna molta importància a la disciplina, a l'ordre i al contingut. En la seua metodologia predominen els càstigs i els atacs personals constants als alumnes, quan no realitzen les coses bé i que per tal d'evitar-ho, els indiqui el què han de fer; l'estil democràtic, aquell mestre que fa la funció de guia i de suport dels seus alumnes, quan ho necessiten, intentant que els infants regulin les seves pròpies estratpegies davant d'una tasca que els hi suposa dificultats, fent-los reflexionar per ells mateixos; i finalment, un estil que mai havia escoltat, l'estil Laissez-faire, és el cas del mestre que no imposa pautes ni límits en les tasques ni en el comportament dels infants, aquests són els docents que no s'impliquen en el grup, i que deixen fer el que volen als seus alumnes en tot moment, sense portar a terme cap orientació.

Per altra part, trobem l'eficència del docent. Com a futura docent, sé que he tenir en compte tots els factors que ara explicaré. Un mestre eficaç ha de tenir en compte cadascuna de les necessitats i característiques individuals dels inffants, és aquell que s'adapta als diversos ritmes d'aprenentatge de cada nen, aquell que treballa els aspectes emocionals i afectius, aquell que fomenta l'aprenentatge cooperatiu i que considera important la comunicació amb les famílies. A més, cal esmentar que en l'escola haurà d'haver un trabll i coordinació en equip, així com un continu aprenntatge de nous conceptes.

En quant a la interacció alumne-alumne, és un altre punt clau, ja que ajuda als infants a adquirir les competències socials i a saber com actuar en les diverses situacions, així com a regular les seves emocions. També, influeix en la motivació i el rendiment acadèmic,

Per acabar, hem de dir que el paper de la família a l'escola també és molt important. Com hem parlat a totes les assignatures, una bona comunicació entre escola-família i família-mestre serà fundamental. Que l'infant s'àpiga que la família està en contacte amb l'escola, li donarà motivació i seguretat.

Reflexionada i acabada l'assignatura, esperc que tot lo après hem serveixi a l'aula en un futur i pugui contastar allò teóric amb la pràctica.