Els factors psicològics implicats en l'aprenentatge.

Una vegada deixat de banda els diferents models d'aprenentatge, passem a un altre punt clau en aquest, els factors psicològics implicats en l'aprenentatge.

Aquest tema és un dels altres que mai t'havies parat a pensar, que depenent de cada factor podia determinar el procés d'ensenyament-aprenentatge. Així doncs, crec que és una bona teoria que cal estudiar per poder utilitzar en un futur com a futur docent, o al menys tenir-la en compte.

Els factors psicològics es divideixen en dues parts: els processos cognitius i els processos afectius.

Començarem amb els factors psicològics i veurem pas a pas com poden influir en l'aprenentatge. En aquest primer procés ens trobem l'atenció, la memòria i la intel·ligència.

L'atenció és un procés que incrementa el grau de maduració i facilita l’entrada d’informació, així doncs trobem diferents factors que incideixen en l'atenció d'un nen, com seria els factors fisiològics, com el cansanci (un nen que esta cansat no prestarà la mateixa atenció que un descansat), el nivell de desenvolupament, la motivació i els interessos, i les diferències individuals.

Com a futura docent, crec que tots els factors són importants, però en el cas dels nostres futurs alumnes d'Educació Infantil, haurem de posar més èmfasi al factor de la motivació i els interessos, centrar l'aprenentatge guiat per allò que les agrada per tal de crear una motivació que consegueixi crear un aprenentatge per ells mateixos.

En quant a la memòria, sabem que els nostres futurs nens, no tenen una gran emmagatzemament i que depenent de les seus característiques i la informació donada, la podran emmagatzemar a curt o llarg plaç. Llavors, una bona forma de retindre-la seria utilitzar les estratègies per millorar la memòria.

-Implicar a l’alumne en el procés

-Focalitzar l’atenció en aspectes importants de l’aprenentatge

-Organitzar i estructura aquella informació adequadament

-Exercitar a l’aula la recuperació (Pregunta-li “que vam fer?”)

          -Fer que el nen sigui qui tomi el control per anar recuperant la informació

I finalment, respecte a les intel·ligències, pens que és molt relatiu. Quan vaig estudiar a psicologia en segon de batxillerat, ja ens vam apropar a les 8 intel·ligències de Gardner, i vaig aprendre que cada nen pot ser intel·ligent en un aspecte, i que no té perquè ser “bo” en tot. Així doncs, crec que hem de treure de cada nen allò que millor pugui fer per tal de desenvolupar-lo encara més, i que no es quedi estancat.

Deixant de banda els processos cognitius, passem als afectius, on trobem la personalitat i la motivació.

La personalitat de cada un és pròpia, cadascun té la seua forma de comportar-se, així doncs, hem aprés que a l'aula haurem de crear un ambient segur emocionalment, i un ambient que estigui adaptat per a tots els tipus de personalitats.

En quant a la motivació, ja sabem molt d'aquesta. Contínuament, en totes les assignatures parlem de que hi ha que donar importància a la motivació del nen, però realment sabíem que era la motivació? Ara sí.

Alguns autors, com Weiner han suggerit que allò que realment determina la motivació són les atribucions i la capacitat d'autoregulació cognitiva. Les atribucions o explicacions que el subjecte es fa a ell mateix dels seus èxits i fracassos o de la conducta dels altres desenvolupen un paper central.

La motivació d'un nen a l'aula depèn molt de la mestra. La mestra ha de saber, a través dels interessos del nens, crear un ensenyament-aprenentatge capaç de cridar l'atenció de cadascun i fer capaç que siguin ells mateixos els que tinguin d'iniciativa de voler aprendre.

Per acabar, i una volta explicat els processos, en veig envolta en una gran varietat de teoria que estic segura que em la trobaré a l'aula, i esper saber enfrontar-me a cadascun del diferents cassos que em pugui trobar en un futur.

Els models cognitius: L'adquisició de coneixements. Segona Part

Deixant de banda els models conductistes passarem als models cognitius. Alguns d'aquestos models ja els hem estudiat un poc l'any passat, com seria el model de Piaget (1896- 1980) y Vygostki a Desenvolupament Cognitiu a la Primera Infància.

 

Com ja hem estudiat, sabem que el model de Piaget es centra en la gènesi de la intel·ligència, a l'hora de destacar l'activitat del nen en l'adquicisió de coneixements sobre el factor del medi.

Les funcions d'aquest model es basaven en l'organització, basat en l'acord del pensament amb si mateix, i l'adaptació, que es podia produir a traves de l'assimilació o l'acomodament, recreant així un equilibri, per tal d'aconseguir una coordinació entre aquestos dos.

Com ja hem mencionat, l'adquició dels coneixements va sobre el factor del medi, doncs trobem 4 factors que intervenen en el procés de desenvolupament: la herència, l'expiència física amb els objectius , la transmissió social i l'equilibri.

Per altra part, tenim a en Vygostki. En Vygostki, ho entenia com una activitat entesa com a mediació a través de l'ús d'instruments o signes com el llenguatge, que permetien la regulació i la transformació del món extern i de la pròpia conducta. En canvi d'en Piaget, en Vygostki presentava 3 zones per explicar com es produia l'aprenentatge; la zona de desenvolupament actual ( on es trobem els coneixements del nen), la zona de desenvolupament potencial ( allò que pot arribar a fer ) i la zona de desenvolupament pròxim.

No em vaig a centrar en aquestos dos autors, ja que com he dit ho vam estudiar l'any passat, així que feta una petita recordació passarem als nous autors, que m'han cridat l'atenció i ens han oferit nova informació, en Ausubel i en Bruner.

Començarem amb en Ausubel. En Ausubel, deia que el material que es presenta al nen té significat per a ell i d'alguna manera el pot relacionar amb el que ja sap.

En Ausubel presenta dos tipus d'aprenentatge, el significatiu/memorístic, que seria aquell que ens diu com adquirim la informació, és a dir l'aprenentatge. Aquest estaria guiat per el mestre. I el receptiu/per descobriment, seria quina metodologia utilitzam per aconseguir l'ensenyament.

 

Per altra banda, en Bruner considerava l'aprenentatge con una categorització de conceptes. Deia que el nen interactuava amb la realitat organitzant els coneixements segons les seves pròpies categories, creant-ne de noves o modificant les existents.

Per acabar, he de dir, que com hem parlat a classe, tots els quatre autors parlen molt o poc de l'entorn, del propi coneixement del nen, que té que ser el per part qui crei el seu propi aprenentatge. Però hem de dir, que això no vol dir que no necessiti la guia d'una mestra.

Les teories de l'aprenentatge i la seua implicació en el currículum actual: els processos d'aprenentatge. Part 1: Conductistes

Per començar amb les teories de l'aprenentatge anem a definir lo que és l'aprenentatge. L'aprenentatge el definim com el canvi més o menys permanent de la conducta que es produeix com un resultat de la pràctica. Durant el darrer d'any de carrera, sempre hem estat parlant de l'aprenentatge, però mai l'haviem definit com un canvi de la conducta.

Com hem dit, l'aprenentatge és un canvi, i per que aquest ocorri hi ha diferents maneres de possar-ho en pràctica, d'una forma conductista o cognitiva. Dividirem en dues entrades aquest temari per tal de que sigui més amè.

En primer lloc, parlarem de les concepcions conductistes, de les quals parlarem del principis bàsics del condicionament, del condicionaments clàssic i operant, dels procediments per controlar i modificar la conducta i finalment de l'aprenentatge social o vicari.

Les concepcions conductistes van ser introduides per Watson al 1912, el qual diu que la ment és una tabula rasa on l'entorn va influint en la persona i va moderant la seua conducta. Així doncs, la conducta humana es modifica en termes d'estímul-resposta.

L'enfocament conductual ens ofereix quatre principis explicatius del processos que es donen en l'aprenentatge: la contigüitat, quan dos experiments s'experimenten junts, s'associen; el reforçament, quan aquesta resposta surt de l'associació feta i la reforçam continuament; la pràctica, per a què es donin les respostes; i el control de l'estímul, per tal de que sigui generador de certes conductes per obtenir resultats que nosaltres volem.

Una vegada introduït, anem a centrarnos en els principis bàsics del condicionament clàssic. Aquest el farem més ve esquemàtic, ja que utilitzarem el famós experiment d'en Paulov.

 

Mediant estímuls podem modificar la conducta i obtenir respostes psíquiques. Per tal d'aconseguir-lo hi ha 3 tècniques d'aquest condicionament.

La dessensibilització sistemàtica que consisteix en el dissenys de situacions que ens apropen a l'estímul que ens generi una resposta inadequada, per tal de reconvertir aquesta resposta en adaptativa; l'exposició imaginació on es crea una atmosfera amb estímuls que li afecten; i la exposició en viu, on exposa a la persona amb el seu temor. Aquesta darrera s'utilitza en un cas molt extrem.

Hem de dir que en l'àmbit educatiu aquest principi és limitat donat el tipus de resposta condicionada. Dintre el context escolar podrem trobar ansietat, fòbies escolars, etc...

En quant als principis del condicionament operant, Skinner afirmar que la conducta s'ha de modelar gradualment, que cal seleccionar els reforços que siguin efectius per cada nen en particular i que cal elegir el reforç d'acord amb la conducta que es vol fomentar, i per tant ha de ser proporcional a la dificultat de la conducta.

Per tal de modificar la conducta, trobam diferents fases d'aplicació:

1a Avaluació o anàlisi, on es detecta quina és la conducta que volem millorar, en quins moments es dona i des de quan té aquesta conducta.

2a Intervenció, mirarem quines tècniques funcionen millor en aquell cas, les aplicarem i analitzarem.

3a Seguiment, valoram si l'aplicació de les tècniques han servit perquè les respostes es mantenguin en el temps i si el nen es capaç de generalitzar-les.

Deixant de banda les diferents fases, vaig a centrar-me en els procediments per controlar i modificar la conducta. He de dir, que m'han sorprès molt, ja que són tècniques que hem viscut a l'aula quan érem petits, però mai havia pensat que això era una tècnica, sinó només una forma de controlar-los guiat per la mestra.

En aquestes ens trobem el reforç positiu, l'emmollament, l'encadenament, el sistema de direcció de conducta mitjançant el contacte, el sistema d'economia de fitxes, la sobrecorreció, el temps fora del reforçament, la tutoria d'un company i la supressió de reforços. Respecte al temps fora del reforçament es tracta d'un molt utilitzat, el qual molts de nosaltres alguna vegada l'hem passat, i ara entenc que ho hem sofrit malament, ja que per tal de fer-ho hi ha que seguir dues normes: que sigui una situació que ens agradi i que mai ha de ser més de 3 o 5 minuts als nens més petits. Altra procediment, que també es molt comú és la tutoria d'un company. A mi personalment, a l'escola hem possaven amb nens més charlatans i que és despistaven fàcilment, ja que jo hi era una bona nena.

Per acabar, introduirem un poc l'aprenentatge social o vicari. Un dels seus principis bàsics fou que si les conseqüències de la conducta de l'alumne són recompensats influiran en la repitició d'aquesta conducta en el futur, però si aquestes són experimentables com a desagradables la conducta tendrà menys probabilitat de tornar-se a repetir.

És a dir, en aquesta orientació i al contrari del que creien els conductistes més ortodoxes, creien que l'aprenentatge no es redueix a condicionaments i reforçaments produïts per un investigador o inductor, sinó que diuen que molts dels nostres aprenentatges es produeixen pel contacte amb l'entorn mitjançant l'observació i l'associació, com podem veure amb l'aprenentatge per observació d'en Bandura, amb els seus quatre processos o la teoria de Zinmmerman basant-se en les associacions de les influències personals.