"Quiet"

 Llegir “Quiet” ha set una experiència enriquidora, ja que m'ha fet adintrar-me en el món d'en Llullu, i no només d'ell, sinó en els dels nens com en Llullu. Aquest llibre et fa obrir més "la vena sensible" que tenim, com ens mostra l'autor al llibre amb la frase "aquest és un llibre que pot ferir a la meva sensibilitat". M'imaginava que en sensibilitzaria molt, però una vegada llegit el llibre veus que t'ha arribat molt més de lo que t'esperaves.

Màrius Serra amb el seu fill

En Màrius Serra, autor del llibre i pare d'en Lluís, Llullu més per la famíllia, ens presenta al seu fill amb encefalopatía, i  ens fa reflexionar i fixar-nos en aquells detalls de la vida que passen desapercebuts, com és la vida d'en Llullu. És realment admirable com en Màrius mostra una actitud tan positiva i de superiorat davant el cas amb el seu fill. Com podem veure en algunes escenes, com presenta l'element del sentit de l'humor, permeten així eliminar el dramatisme de la situación. És molt més fàcil pensar en positiu quan no et trobes en contacte amb un nen amb aquestes característiques, però crec que per viure amb un cas com aquest has de tenir molta voluntat, tal i com ens ho mostra.

Es cert, que en Màrius té situacions de desesperació, de frustració, però sempre les supera, té mal somnis, i fins i tot pensa en arribar a tenir fe per tal de que la infermetat del seu fill acabi. És així, com el llibre ens arriba a mostrar un model de les diferents etapes per els que passa una familia que acaba de ser informada d'un diagnòstic com aquest.

També és clar, que el llibre ens mostra situacions molts dures a molts de capítols, les quals crec que jo en un primer moment no seria capaç d'afrontar-les. Amb aixó em referix als atacs epilectics que sofreix, on també veiem la debilitat dels pares. A més, trob que en el capítol de "Vergonya", em pareix lamentable que a l'escena del restaurant, passin coses com aquesta a ple segle 21. Crec que ja estam, o hauriem d'estar consienciats de que les persones amb discapacitats són iguals que  tots i que ningú a de ser discriminat malgrat la seua característica.

Sempre he sentit gran interès en conèixer la vida d'un nen amb discapacitats i del seu entorn, de com superar-lo, i que millor que d'aquesta manera, fent possible una vida de lo més agradable per en Llullu, convertint la seua paralitzada vida en una vida en constant moviment, fent que en Llullu sigui com un igual de la família, i no una víctima, i viure juntament amb la seua germana totes les aventures al viatjes, sense que ningú, ni res els pugui aturar, a en Màrius no el para una cadira de rodes, ni una determinada alimentació, ni l'atenció individualitzada les 24 hores... Veiem que quant més desenvolupada es troba la seua discapacitat, quant més augmenta la paràlisis, més viatja, és a dir més es mou, els seus pares no deixen de fer una vida normal, malgrat les seues circunstàncies. Els seus pares volen mostrar el mon a en Llullu, malgrat el seu cas, volen que pugui complir tots els desitjos, les experiències i oportunitats que qualsevol nen.
 

Abans d'acabar, també vull parlar-ne de l'ultima part del llibre "Córrer", la qual m'ha emocionat molt. Em sembla un projecte únic, en el qual és una manera de que els pares d'en Llullu, d'una forma puguin veure al seu fill córrer, i així puguin arribar a sentir encara més optimismo i es mostri més encara el cami que han estat recorrent durant els 7 anys de vida d'en Llullu.

Finalment, quan has acabat el llibre, no pots parar de pensar en Llullu, un alma atrapada però molt viva. Ets sensibilitzes amb en Llullu, i penses en tenir l'oportunitat de poder conèixer un pare tan valent, amb aquestes ganes de superar tot allò que et proposis i un nen com en Llullu, al menys això pens jo. A més a més, quan tanques el llibre, allò que et demana fer el pensament és anar a cercar més coses sobre en Llullu, veure com ha continuat la seua llarga però curta vida després del llibre.