Les emocions primàries

Sempre m'ha costat expressar les meves emocions a nivell escrit, diferenciar entre sentiment i emoció, cercar com anomenar l'emoció que sent... Ara bé, és quant toca aprendre.

Per a mi les emocions primàries crec que són l'amor, ja que és el principal que ens fa moure'ns a sentir altres emocions; la curiositat, que crec que és aquella que ens fa investigar; l'alegria, ja que pens que després de l'amor és l'emoció més fonamental; i finalment, la tristor, ja que si hi ha alegria, té que haver-hi tristor, per complementar-la.

Segons el capítol “L'alquímia de les emocions”, diu que les emocions primàries són aquelles que tenim des de que naixem i que tenen com a objectiu preservar l'espècie.

En les estratègies d'intervenció educativa es presenten cinc emocions naturals: l'amor, la por, la ràbia, la tristor i l'alegria.

Per acollir totes aquestes emocions i donar-les resposta, s'han aportat unes idees clau a propòsit de cadascuna d'elles que poden servir per a la intervenció, ajudant-nos a reflexionar sobre quals poden ser les actituds que hi ha que adoptar com a mediadors, segons cada cas i situació creada.

Respecte a l'amor, l'alquímia parla de que la qüestió d'aquest sentiment és com vèncer l'aïllament, de què manera aconseguir la unió, de què manera transcendir la pròpia vida individual i arribar l'equilibri.

 

En quant a la por, el capítol parla d'aquesta emoció com una natural que ens serveix per poder posar-nos en alerta en situacions amenaçadores, per protegir-nos i garantir el benestar físic i psíquic de l'organisme. Per tant, els nens sense por donen molta por, ja que no veuen els perills.

 

 

La ira és una emoció que ha de ser tolerada per els demés. Si la ira no s'expressa pot resultat difícil, en ocasions, controlar-la. El nen no pot aprendre a dominar els seus impulsos agressius a menys que els pugui experimentar. Per als nens és bàsic saber el límit de la seua força i de les seus capacitats destructives i defensives. És una resposta primitiva i natural.

 

Per parlar de la tristor, vaig a destacar l'expressió d'aquesta segons l'alquímia. Moltes vegades preferim silenciar o ocultar els sentiments dolorosos per seguir amb el nostre ritme actual. La nostra societat sol demandar la resolució ràpida dels estats de tristor, per tornar a la normalitat lo més abans millor. Però la lentitud que suposa aquest estat xoca amb el nivell de producció i activitat que ens exigeixen socialment. La melancolia sorgeix precisament quan no ens permitim elaborar moltes de les penes que tenim. Socialment es valora que no ens deixem abastir per la tristor. No expressar o no admetre allò que sentim ens condueix a tenir una actitud tensa davant la vida i a protegir-nos de les relacions o les experiències que ens podrien portar a sofrir. Però no podem oblidar-nos que l'alegria y la tristor són les dos cares d'una mateixa moneda i que, per tant, si volem disminuir les probabilitats de estar tristos, ens negam la possibilitat de estar alegres.

 

Per acabar, respecte a l'alegria, com a emoció natural, es produeix com a reacció del nostre organisme davant un aconteciment intern o extern que la provoca i comporta un benestar físic o psicològic. La manifestació de l'alegria més evident externament és el somriure o la rialla.

 

Una vegada acabat la reflexió de les emocions primàries, he de dir que entenc que totes i cadascuna d'aquestes 5 emocions són fonamentals per a l'ésser humà, i especialment el saber expressar-les i controlar-les.

Una nova assignatura, noves emocions...

A segon curs de carrera, tornem a presentar-nos, però aquesta vegada un poc més personal, reflexionat sobre les nostres emocions.

Fa un any, vam fer una breu presentació, en la qual teníem que parlar de perquè vam agafar aquesta carrera, ara encara estic més convençuda de què vaig agafar la carrera adequada i perquè la vaig agafar. Des de ben petita, m'ha agradat jugar a mestres, tenia tanta imaginació relacionada amb l'aprenentatge que realitzava exàmens per al meus cosins, activitats, les llistes per passar llista... qualsevol cosa que necessitàssem a un aula. Més tard, quan ja començava a ser més gran, també hem vaig adonar que m'agradaven els nens, els petits, i que continuava amb la meva vocació per ensenyar. Així doncs, ho tenia clar, volia estudiar Educació Infantil. Començar els estudis va ser una experiència molt bona, plena de nervis, per el començament i amb unes ganes impressionats plenes de motivació per aprendre i curiositat per el contingut.

Ara be, parlaré de la nova assignatura a la que ens afrontam, “Desenvolupament i Educació Sociemocional en la Primera Infància”. Al començament de la classe, estava un poc nerviosa, ja que no coneixíem al professor, no sabíem com seria, ni com seria la seva metodologia. Deixant de banda els nervis més que res per l'avaluació final, he de dir que em sentia molt curiosa, i cada vegada més, cada volta que el professor anava explicant de què aniria la classe. Sempre m'ha cridat l'atenció molt el tema de les emocions, sobretot el fet de com expressar-les i interpretar-les, i més en la nostra futura professió amb els més petits.

Respecte al quadre de les emocions, hem col·locaria a l'emoció d'alegria. Aquesta curiositat em fa tenir ganes d'aprendre, de descobrir nous conceptes i em condueix a superar-me en aquesta nova assignatura i semestre, i en un futur com a mestra.

"Quiet"

 Llegir “Quiet” ha set una experiència enriquidora, ja que m'ha fet adintrar-me en el món d'en Llullu, i no només d'ell, sinó en els dels nens com en Llullu. Aquest llibre et fa obrir més "la vena sensible" que tenim, com ens mostra l'autor al llibre amb la frase "aquest és un llibre que pot ferir a la meva sensibilitat". M'imaginava que en sensibilitzaria molt, però una vegada llegit el llibre veus que t'ha arribat molt més de lo que t'esperaves.

Màrius Serra amb el seu fill

En Màrius Serra, autor del llibre i pare d'en Lluís, Llullu més per la famíllia, ens presenta al seu fill amb encefalopatía, i  ens fa reflexionar i fixar-nos en aquells detalls de la vida que passen desapercebuts, com és la vida d'en Llullu. És realment admirable com en Màrius mostra una actitud tan positiva i de superiorat davant el cas amb el seu fill. Com podem veure en algunes escenes, com presenta l'element del sentit de l'humor, permeten així eliminar el dramatisme de la situación. És molt més fàcil pensar en positiu quan no et trobes en contacte amb un nen amb aquestes característiques, però crec que per viure amb un cas com aquest has de tenir molta voluntat, tal i com ens ho mostra.

Es cert, que en Màrius té situacions de desesperació, de frustració, però sempre les supera, té mal somnis, i fins i tot pensa en arribar a tenir fe per tal de que la infermetat del seu fill acabi. És així, com el llibre ens arriba a mostrar un model de les diferents etapes per els que passa una familia que acaba de ser informada d'un diagnòstic com aquest.

També és clar, que el llibre ens mostra situacions molts dures a molts de capítols, les quals crec que jo en un primer moment no seria capaç d'afrontar-les. Amb aixó em referix als atacs epilectics que sofreix, on també veiem la debilitat dels pares. A més, trob que en el capítol de "Vergonya", em pareix lamentable que a l'escena del restaurant, passin coses com aquesta a ple segle 21. Crec que ja estam, o hauriem d'estar consienciats de que les persones amb discapacitats són iguals que  tots i que ningú a de ser discriminat malgrat la seua característica.

Sempre he sentit gran interès en conèixer la vida d'un nen amb discapacitats i del seu entorn, de com superar-lo, i que millor que d'aquesta manera, fent possible una vida de lo més agradable per en Llullu, convertint la seua paralitzada vida en una vida en constant moviment, fent que en Llullu sigui com un igual de la família, i no una víctima, i viure juntament amb la seua germana totes les aventures al viatjes, sense que ningú, ni res els pugui aturar, a en Màrius no el para una cadira de rodes, ni una determinada alimentació, ni l'atenció individualitzada les 24 hores... Veiem que quant més desenvolupada es troba la seua discapacitat, quant més augmenta la paràlisis, més viatja, és a dir més es mou, els seus pares no deixen de fer una vida normal, malgrat les seues circunstàncies. Els seus pares volen mostrar el mon a en Llullu, malgrat el seu cas, volen que pugui complir tots els desitjos, les experiències i oportunitats que qualsevol nen.
 

Abans d'acabar, també vull parlar-ne de l'ultima part del llibre "Córrer", la qual m'ha emocionat molt. Em sembla un projecte únic, en el qual és una manera de que els pares d'en Llullu, d'una forma puguin veure al seu fill córrer, i així puguin arribar a sentir encara més optimismo i es mostri més encara el cami que han estat recorrent durant els 7 anys de vida d'en Llullu.

Finalment, quan has acabat el llibre, no pots parar de pensar en Llullu, un alma atrapada però molt viva. Ets sensibilitzes amb en Llullu, i penses en tenir l'oportunitat de poder conèixer un pare tan valent, amb aquestes ganes de superar tot allò que et proposis i un nen com en Llullu, al menys això pens jo. A més a més, quan tanques el llibre, allò que et demana fer el pensament és anar a cercar més coses sobre en Llullu, veure com ha continuat la seua llarga però curta vida després del llibre. 

Els factors interpersonals en el procés d'ensenyament-aprenentatge

Ja quasi ha passat tot un semestre, i és l'hora de dir adeu a Psicologia de l'Educació, és així com acabam amb l'última reflexió. Avui parlarem dels factors interpersonals en el procés d'ensenyament-aprenentatge.

En el factors interpersonals, trobam 3 factors importants, el paper del mestre, el de l'alumne i finalment, el de la família. Tots aquestos factors, hem donat sempre que són essencials per a una bona educació, i que en cadascun d'ells trobem diferències i i punts claus que s'han d'intentar desenvolupar correctament.

Com a futura mestra, començarè parlant de la interacció mestre-alumne. A l'escola es pren molta importància la interacció entre mestre-alumne, ja que és la millor manera de fer que el docent repercuteixi de forma significativa en el procés d'aprenentatge de l'infant. Aquesta interacció, s'influex de diferents factors, com les expectatives del mestre i el context escolar.

El contex escolar, com ja sabem, és un fator molt relacionat amb la teoria de Brofenbrenner, la qual ja hem estudait. Quan més connectats estiguin els diversos contextos que envolten l'infant més afavorirà el seu desenvolupament.
A més a més, dintre d’aquest context, no hem d’oblidar els aspectes físics de l’aula com les espais, la llum...


En quant a les caracteristiques del mestre, hem de dir que cadascun té una forma de ser i d'actuar distinta, i segons la seua personalitat es basarà en una metodologia o en un altra. Cada estil que tingui el mestre influirà en la motivació de l'alumne i en le seu rendiment escolar.

Segons Secadas podem trobar dos tipus de personalitat del mestre: els afectius-emocionals i els intel·lectuals-directius.

Els afectius-emocionals tenen molt en compte el desenvolupament emocional dels infants. En canvi, els intel·lectuals-directius, tenen més en compte els continguts escolars i es centren en l'eficàcia i en la consolidació dels aprenentatges dels nens.

És molt important que es donin els dos diversos tipus de personalitat anteriors, però fents especial incidència en treballar les emocions.

Per altra part, tenim el rol del docent, el qual és un aspecte ambigu que ha anat canviat al llarg del temps, i que com a conseqüència, ha creat més inseguretat i desconcert.

Pel que fa als estils d'ensenyament principals, podem indentificar-ne l'estil autoritari, com seria el cas del mestre que li dóna molta importància a la disciplina, a l'ordre i al contingut. En la seua metodologia predominen els càstigs i els atacs personals constants als alumnes, quan no realitzen les coses bé i que per tal d'evitar-ho, els indiqui el què han de fer; l'estil democràtic, aquell mestre que fa la funció de guia i de suport dels seus alumnes, quan ho necessiten, intentant que els infants regulin les seves pròpies estratpegies davant d'una tasca que els hi suposa dificultats, fent-los reflexionar per ells mateixos; i finalment, un estil que mai havia escoltat, l'estil Laissez-faire, és el cas del mestre que no imposa pautes ni límits en les tasques ni en el comportament dels infants, aquests són els docents que no s'impliquen en el grup, i que deixen fer el que volen als seus alumnes en tot moment, sense portar a terme cap orientació.

Per altra part, trobem l'eficència del docent. Com a futura docent, sé que he tenir en compte tots els factors que ara explicaré. Un mestre eficaç ha de tenir en compte cadascuna de les necessitats i característiques individuals dels inffants, és aquell que s'adapta als diversos ritmes d'aprenentatge de cada nen, aquell que treballa els aspectes emocionals i afectius, aquell que fomenta l'aprenentatge cooperatiu i que considera important la comunicació amb les famílies. A més, cal esmentar que en l'escola haurà d'haver un trabll i coordinació en equip, així com un continu aprenntatge de nous conceptes.

En quant a la interacció alumne-alumne, és un altre punt clau, ja que ajuda als infants a adquirir les competències socials i a saber com actuar en les diverses situacions, així com a regular les seves emocions. També, influeix en la motivació i el rendiment acadèmic,

Per acabar, hem de dir que el paper de la família a l'escola també és molt important. Com hem parlat a totes les assignatures, una bona comunicació entre escola-família i família-mestre serà fundamental. Que l'infant s'àpiga que la família està en contacte amb l'escola, li donarà motivació i seguretat.

Reflexionada i acabada l'assignatura, esperc que tot lo après hem serveixi a l'aula en un futur i pugui contastar allò teóric amb la pràctica.

Els factors psicològics implicats en l'aprenentatge.

Una vegada deixat de banda els diferents models d'aprenentatge, passem a un altre punt clau en aquest, els factors psicològics implicats en l'aprenentatge.

Aquest tema és un dels altres que mai t'havies parat a pensar, que depenent de cada factor podia determinar el procés d'ensenyament-aprenentatge. Així doncs, crec que és una bona teoria que cal estudiar per poder utilitzar en un futur com a futur docent, o al menys tenir-la en compte.

Els factors psicològics es divideixen en dues parts: els processos cognitius i els processos afectius.

Començarem amb els factors psicològics i veurem pas a pas com poden influir en l'aprenentatge. En aquest primer procés ens trobem l'atenció, la memòria i la intel·ligència.

L'atenció és un procés que incrementa el grau de maduració i facilita l’entrada d’informació, així doncs trobem diferents factors que incideixen en l'atenció d'un nen, com seria els factors fisiològics, com el cansanci (un nen que esta cansat no prestarà la mateixa atenció que un descansat), el nivell de desenvolupament, la motivació i els interessos, i les diferències individuals.

Com a futura docent, crec que tots els factors són importants, però en el cas dels nostres futurs alumnes d'Educació Infantil, haurem de posar més èmfasi al factor de la motivació i els interessos, centrar l'aprenentatge guiat per allò que les agrada per tal de crear una motivació que consegueixi crear un aprenentatge per ells mateixos.

En quant a la memòria, sabem que els nostres futurs nens, no tenen una gran emmagatzemament i que depenent de les seus característiques i la informació donada, la podran emmagatzemar a curt o llarg plaç. Llavors, una bona forma de retindre-la seria utilitzar les estratègies per millorar la memòria.

-Implicar a l’alumne en el procés

-Focalitzar l’atenció en aspectes importants de l’aprenentatge

-Organitzar i estructura aquella informació adequadament

-Exercitar a l’aula la recuperació (Pregunta-li “que vam fer?”)

          -Fer que el nen sigui qui tomi el control per anar recuperant la informació

I finalment, respecte a les intel·ligències, pens que és molt relatiu. Quan vaig estudiar a psicologia en segon de batxillerat, ja ens vam apropar a les 8 intel·ligències de Gardner, i vaig aprendre que cada nen pot ser intel·ligent en un aspecte, i que no té perquè ser “bo” en tot. Així doncs, crec que hem de treure de cada nen allò que millor pugui fer per tal de desenvolupar-lo encara més, i que no es quedi estancat.

Deixant de banda els processos cognitius, passem als afectius, on trobem la personalitat i la motivació.

La personalitat de cada un és pròpia, cadascun té la seua forma de comportar-se, així doncs, hem aprés que a l'aula haurem de crear un ambient segur emocionalment, i un ambient que estigui adaptat per a tots els tipus de personalitats.

En quant a la motivació, ja sabem molt d'aquesta. Contínuament, en totes les assignatures parlem de que hi ha que donar importància a la motivació del nen, però realment sabíem que era la motivació? Ara sí.

Alguns autors, com Weiner han suggerit que allò que realment determina la motivació són les atribucions i la capacitat d'autoregulació cognitiva. Les atribucions o explicacions que el subjecte es fa a ell mateix dels seus èxits i fracassos o de la conducta dels altres desenvolupen un paper central.

La motivació d'un nen a l'aula depèn molt de la mestra. La mestra ha de saber, a través dels interessos del nens, crear un ensenyament-aprenentatge capaç de cridar l'atenció de cadascun i fer capaç que siguin ells mateixos els que tinguin d'iniciativa de voler aprendre.

Per acabar, i una volta explicat els processos, en veig envolta en una gran varietat de teoria que estic segura que em la trobaré a l'aula, i esper saber enfrontar-me a cadascun del diferents cassos que em pugui trobar en un futur.

Els models cognitius: L'adquisició de coneixements. Segona Part

Deixant de banda els models conductistes passarem als models cognitius. Alguns d'aquestos models ja els hem estudiat un poc l'any passat, com seria el model de Piaget (1896- 1980) y Vygostki a Desenvolupament Cognitiu a la Primera Infància.

 

Com ja hem estudiat, sabem que el model de Piaget es centra en la gènesi de la intel·ligència, a l'hora de destacar l'activitat del nen en l'adquicisió de coneixements sobre el factor del medi.

Les funcions d'aquest model es basaven en l'organització, basat en l'acord del pensament amb si mateix, i l'adaptació, que es podia produir a traves de l'assimilació o l'acomodament, recreant així un equilibri, per tal d'aconseguir una coordinació entre aquestos dos.

Com ja hem mencionat, l'adquició dels coneixements va sobre el factor del medi, doncs trobem 4 factors que intervenen en el procés de desenvolupament: la herència, l'expiència física amb els objectius , la transmissió social i l'equilibri.

Per altra part, tenim a en Vygostki. En Vygostki, ho entenia com una activitat entesa com a mediació a través de l'ús d'instruments o signes com el llenguatge, que permetien la regulació i la transformació del món extern i de la pròpia conducta. En canvi d'en Piaget, en Vygostki presentava 3 zones per explicar com es produia l'aprenentatge; la zona de desenvolupament actual ( on es trobem els coneixements del nen), la zona de desenvolupament potencial ( allò que pot arribar a fer ) i la zona de desenvolupament pròxim.

No em vaig a centrar en aquestos dos autors, ja que com he dit ho vam estudiar l'any passat, així que feta una petita recordació passarem als nous autors, que m'han cridat l'atenció i ens han oferit nova informació, en Ausubel i en Bruner.

Començarem amb en Ausubel. En Ausubel, deia que el material que es presenta al nen té significat per a ell i d'alguna manera el pot relacionar amb el que ja sap.

En Ausubel presenta dos tipus d'aprenentatge, el significatiu/memorístic, que seria aquell que ens diu com adquirim la informació, és a dir l'aprenentatge. Aquest estaria guiat per el mestre. I el receptiu/per descobriment, seria quina metodologia utilitzam per aconseguir l'ensenyament.

 

Per altra banda, en Bruner considerava l'aprenentatge con una categorització de conceptes. Deia que el nen interactuava amb la realitat organitzant els coneixements segons les seves pròpies categories, creant-ne de noves o modificant les existents.

Per acabar, he de dir, que com hem parlat a classe, tots els quatre autors parlen molt o poc de l'entorn, del propi coneixement del nen, que té que ser el per part qui crei el seu propi aprenentatge. Però hem de dir, que això no vol dir que no necessiti la guia d'una mestra.

Les teories de l'aprenentatge i la seua implicació en el currículum actual: els processos d'aprenentatge. Part 1: Conductistes

Per començar amb les teories de l'aprenentatge anem a definir lo que és l'aprenentatge. L'aprenentatge el definim com el canvi més o menys permanent de la conducta que es produeix com un resultat de la pràctica. Durant el darrer d'any de carrera, sempre hem estat parlant de l'aprenentatge, però mai l'haviem definit com un canvi de la conducta.

Com hem dit, l'aprenentatge és un canvi, i per que aquest ocorri hi ha diferents maneres de possar-ho en pràctica, d'una forma conductista o cognitiva. Dividirem en dues entrades aquest temari per tal de que sigui més amè.

En primer lloc, parlarem de les concepcions conductistes, de les quals parlarem del principis bàsics del condicionament, del condicionaments clàssic i operant, dels procediments per controlar i modificar la conducta i finalment de l'aprenentatge social o vicari.

Les concepcions conductistes van ser introduides per Watson al 1912, el qual diu que la ment és una tabula rasa on l'entorn va influint en la persona i va moderant la seua conducta. Així doncs, la conducta humana es modifica en termes d'estímul-resposta.

L'enfocament conductual ens ofereix quatre principis explicatius del processos que es donen en l'aprenentatge: la contigüitat, quan dos experiments s'experimenten junts, s'associen; el reforçament, quan aquesta resposta surt de l'associació feta i la reforçam continuament; la pràctica, per a què es donin les respostes; i el control de l'estímul, per tal de que sigui generador de certes conductes per obtenir resultats que nosaltres volem.

Una vegada introduït, anem a centrarnos en els principis bàsics del condicionament clàssic. Aquest el farem més ve esquemàtic, ja que utilitzarem el famós experiment d'en Paulov.

 

Mediant estímuls podem modificar la conducta i obtenir respostes psíquiques. Per tal d'aconseguir-lo hi ha 3 tècniques d'aquest condicionament.

La dessensibilització sistemàtica que consisteix en el dissenys de situacions que ens apropen a l'estímul que ens generi una resposta inadequada, per tal de reconvertir aquesta resposta en adaptativa; l'exposició imaginació on es crea una atmosfera amb estímuls que li afecten; i la exposició en viu, on exposa a la persona amb el seu temor. Aquesta darrera s'utilitza en un cas molt extrem.

Hem de dir que en l'àmbit educatiu aquest principi és limitat donat el tipus de resposta condicionada. Dintre el context escolar podrem trobar ansietat, fòbies escolars, etc...

En quant als principis del condicionament operant, Skinner afirmar que la conducta s'ha de modelar gradualment, que cal seleccionar els reforços que siguin efectius per cada nen en particular i que cal elegir el reforç d'acord amb la conducta que es vol fomentar, i per tant ha de ser proporcional a la dificultat de la conducta.

Per tal de modificar la conducta, trobam diferents fases d'aplicació:

1a Avaluació o anàlisi, on es detecta quina és la conducta que volem millorar, en quins moments es dona i des de quan té aquesta conducta.

2a Intervenció, mirarem quines tècniques funcionen millor en aquell cas, les aplicarem i analitzarem.

3a Seguiment, valoram si l'aplicació de les tècniques han servit perquè les respostes es mantenguin en el temps i si el nen es capaç de generalitzar-les.

Deixant de banda les diferents fases, vaig a centrar-me en els procediments per controlar i modificar la conducta. He de dir, que m'han sorprès molt, ja que són tècniques que hem viscut a l'aula quan érem petits, però mai havia pensat que això era una tècnica, sinó només una forma de controlar-los guiat per la mestra.

En aquestes ens trobem el reforç positiu, l'emmollament, l'encadenament, el sistema de direcció de conducta mitjançant el contacte, el sistema d'economia de fitxes, la sobrecorreció, el temps fora del reforçament, la tutoria d'un company i la supressió de reforços. Respecte al temps fora del reforçament es tracta d'un molt utilitzat, el qual molts de nosaltres alguna vegada l'hem passat, i ara entenc que ho hem sofrit malament, ja que per tal de fer-ho hi ha que seguir dues normes: que sigui una situació que ens agradi i que mai ha de ser més de 3 o 5 minuts als nens més petits. Altra procediment, que també es molt comú és la tutoria d'un company. A mi personalment, a l'escola hem possaven amb nens més charlatans i que és despistaven fàcilment, ja que jo hi era una bona nena.

Per acabar, introduirem un poc l'aprenentatge social o vicari. Un dels seus principis bàsics fou que si les conseqüències de la conducta de l'alumne són recompensats influiran en la repitició d'aquesta conducta en el futur, però si aquestes són experimentables com a desagradables la conducta tendrà menys probabilitat de tornar-se a repetir.

És a dir, en aquesta orientació i al contrari del que creien els conductistes més ortodoxes, creien que l'aprenentatge no es redueix a condicionaments i reforçaments produïts per un investigador o inductor, sinó que diuen que molts dels nostres aprenentatges es produeixen pel contacte amb l'entorn mitjançant l'observació i l'associació, com podem veure amb l'aprenentatge per observació d'en Bandura, amb els seus quatre processos o la teoria de Zinmmerman basant-se en les associacions de les influències personals.