Conèixer l'origen de les emocions

Una vegada vist aquest documental, i coneguts en gran part l'origen de les emocions, és hora de fer una petita reflexió sobre aquest.

En primer lloc, allò que he trobat molt interessant i fet que ja coneixia, ha estat que cada nen té el seu temperament i caràcter, així doncs, cada nen tindrà una resposta diferents, malgrat rebi un mateix estímul. Cap nen és igual, i ningú nen es comportarà de la mateixa manera. També, m'ha cridat l'atenció els tipus de llants. Em pareix sorprendent com la mare és capaç de reconèixer els llants dels seus fills, i a més a més, que els nens tinguin la capacitat de realitzat diferents tipus de llants depenent les seues necessitats.

Una de les característiques més emotives de les persones, és el somriure, i és molt especial veure com els bebès, a partir del mes aproximadament són capaços de mostrar-nos un somriure. Aquest primer contacte dels pares amb els seus fills que mostren el somriure, és fonamental per al desenvolupament emocional del nen.

Un dels aspectes que he trobat més interessants, ha set el reconeixement de les emocions de la mare i de les dones desconegudes, abans que els dels pares i els dels altres desconeguts. En una part, ja em pareix increïble, ja que jo pensava que els nens només reconeixien el to de veu, i no es fixaven en la cara, i ara encara em sorprenc més que reconeguin abans les dones que els homes. Ara bé és cert, que com vam parlar a classe, això es deu a l'expressió més expressiva de les dones respecte als homes.

Un part del documental molt interessant també, ha estat el fet de que els nens, al voltant dels 10 mesos, ja són capaços de cercar consell en la cara de la mare. És impressionant com el bebè, amb tan sols mirar la cara de la mare, sap si ha de fer això o no fer-ho.

Al voltant dels 24 mesos, als 2 anys, ja comencen a prendre consciencia de si mateixos. Són capaços de reconèixer-se en el mirall. La sensació de vergonya apareix també quan són conscients de si mateixos. A més a més, la vergonya depèn del caràcter del nen.

Deixant de banda les emocions, una part què pot ser pròpia de discussió és quan es parla d'una edat concreta. Cada nen és un món, i es cert que un nen desenvoluparà la seua capacitat cognitiva més tard o més prompte, però mai en una edat concreta, sempre ho mantindrem com en un número aproximat, tenint en compte que pot haver-hi un límit d'error d'uns quants mesos.

En general, com a futures mestres, i més endavant futures mares, aquest documental és molt emotiu. Veure com les emocions, cosa que als adults ho controlem, o ho solem controlar, adequadament, es van desenvolupant en els bebès és sorprenent. 

 

 

Estratègies educatives dins les emocions

Una vegada ja reflexionades quines són les emocions primàries, al capítol de l'alquímia, trobam diferents estratègies educatives. Anirem emoció a emoció, parlant de les estratègies que consider més significatives.

“Amar, y por tanto establecer vínculos afectivos, es un elemento básico para un crecimiento emocional y armónico.”, “Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de nuestros deseos y necesidades. Como maestros, y como padres y madres, debemos tenerlo siempre presente.” i, “Si te sientes amado, puedes amarte a ti mismo.”, són tres estràtegies que consider important respecte a l'amor. Dos dels aspectes fonamentals de l'amor són afecte i els vincles afectius. És molt important, ja que és necessari establir vincles afectius per poder educar. Per altra part, és clar que tots els esser humans tenim el dret d'amar i ser amats. I finalment, i no com menys important, el fet de sentir-se amat, és imprescindible per poder amar-te a tu mateix.

“Todo el mundo tiene miedo a algo, incluso el valiente. Es importante transmitir esta idea a los niños para desmitificar al cobarde. El cobarde es el que esconde el miedo, para obternet de él ventajas o poder.”, “Ser prudente no quiere decir ser cobarde, sino reducir el riesgo al máximo. Con exceso, no permite avanzar, pero puede ser una virtud si evita grandes fracasos.”, i “Es importante que el miedo deje de ser una muestra de debilidad y se viva como un hecho cotidiano. Debemos convivir con el miedo y no negarlo.” Aquestes estratègies són entorn la por. La por, com ja vam dir en altra entrada, és una emoció natural, i tothom té por a alguna cosa. Hem d'ajudar a reconèixer les por, i després expressar-les, per finalment poder regular-les. La por no ha d'amagar-se, sinó que ha de ser una emoció natural que ens ajudi a conèixer els nostres límits.

“Dejar salir la rabia, siempre que no haga daño a nadie.”, “Hablar sobre lo que ha ocurrido, haciéndole ver que esta actitud no conduce a ninguna parte, aportando sugerencias y otras vías para resolver los problemas.” i “Dar un tiempo para que el niño pida perdón, porque aprender a pedir perdón es difícil después de sentir mucha rabia, sobre todo sentirlo. Dar tiempo es fomentar la sinceridad de aquello que decimos y aquello que sentimos”. Aquestes estratègies són propies de la ira. Per tractar la ira, haurem de seguir com un procés, especificat en aquestes 3 estratègies. És molt important expressar aquesta ira, per ta de no arribar a cultivar agressivitat.

 

“Negar la tristeza no nos permite estar alegres. Cuanto mayor es la pérdida, mayor es la tristeza. Es una respuesta natural. Necesitamos un período de retraimiento y dolor para adaptarnos a la nueva situación y volver vivir sin aquello que nos falta. De aquí la importancia de reconocer y administrar la pena, en lugar de negarla.”, Si nos permitímos expresar la pena es más probable que, poco a poco, aceptemos que hemos perdido algo y podemos comenzar de nuevo”, i “Cuando una persona acepta sus tristezas está también más abierta a disfrutar de las alegrías, del amor y de todo lo que nos aporta la vida”. Aquestes estratègies són como una evolució de la tristor, un procés del qual hem de seguir, un procés que hem d'acceptar. Per molt que amaguem la tristor, no arribarem a ser feliços.

“Reír con los niños es muy sano. Ellos son los primeros en ver la gracia de determinadas situaciones y permitirse licencias que los adultos hemos perdido. Los adultos que compartimos la vida con los niños deberíamos procurar aprender de ellos, más que cortar por sistema esta expresión.”, "Poner humor a la vida. Es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirados con un punto de alegría, se sobrellevan mejor.”, i “Poder reírse de uno mismo, es una muestra de humildad y de tolerancia hacia uno mismo. Se puede proponer a los niños y también a los adultos.” Aquestes estratègies de l'alegria són fonamentals per poder conviure amb la alegria adequadament, aprofitant-la al màxim. També he de destacar, que hi ha que saber regular aquesta emoció en el moment adequat. És clar que l'alegria és un de les millors emocions, però hem de saber quan si i quan no expressar-la.

Fer aquesta activitat ha set molt enriquidora, ja que he après noves estratègies per posar en pràctica l'expressió de les emocions bàsiques, que dia a dia ens podem trobar, tant a un aula, com a una situació quotidiana.

Què és una emoció?

A l'hora de formular la definició d'emoció em vaig quedar parada i em vaig dir: “sé que és però no se explicar-ho”. Llavors, vaig començar a esquematitzar l'emoció, què característiques té, la diferència entre sentiment i emoció, i com es produeix. Així doncs, vaig començar a redactar-la: “L'emoció és la manifestació d'un estat cognitiu que provoquen diferents fets o situacions en un moment determinat”.

 

A la primera classe de “Desenvolupament i Educació Socioemocional en la primera infància.” el mestre ens va anar dient característiques sobre l'emoció. Un aspecte fonamental que m'ajudà a redactar la definició fou que l'emoció era temporal, a diferència dels sentiments que són “més llargs”. Aquesta característica fou clau per entendre què era una emoció.

Per altra part, les emocions sorgeixen a causa d'algun fet que ens provoca manifestar una acció, en aquest cas l'emoció.

Al finalitzar la nostra definició a classe, vam posar en comú totes aquestes, i vam veure que vam coincidir en els aspectes més diferenciats de les emocions. A partir d'això, vam realitzar una definició en comú: “És un estat d'ànim intens, canviant i temporal, provocat per un estímul intern o extern que te significació per a l'individu i provoca una reacció fictícia o real, somatitzada física o psíquicament.”.

Després de realitzar la definició en conjunt, vaig entendre que les emocions es poden manifestar tant psíquicament o físicament, és a dir, l'emoció la podem manifestar tant a través de la cara, fent-la visualitzant per tothom, o a la boca per nosaltres mateixos, com quan em passa a mi amb la ira.

Redactar una pròpia definició d'emoció, ens ha ajudat per entendre personalment i millor què és una emoció, i així a poc a poc aprendre a controlar-les.

Les emocions primàries

Sempre m'ha costat expressar les meves emocions a nivell escrit, diferenciar entre sentiment i emoció, cercar com anomenar l'emoció que sent... Ara bé, és quant toca aprendre.

Per a mi les emocions primàries crec que són l'amor, ja que és el principal que ens fa moure'ns a sentir altres emocions; la curiositat, que crec que és aquella que ens fa investigar; l'alegria, ja que pens que després de l'amor és l'emoció més fonamental; i finalment, la tristor, ja que si hi ha alegria, té que haver-hi tristor, per complementar-la.

Segons el capítol “L'alquímia de les emocions”, diu que les emocions primàries són aquelles que tenim des de que naixem i que tenen com a objectiu preservar l'espècie.

En les estratègies d'intervenció educativa es presenten cinc emocions naturals: l'amor, la por, la ràbia, la tristor i l'alegria.

Per acollir totes aquestes emocions i donar-les resposta, s'han aportat unes idees clau a propòsit de cadascuna d'elles que poden servir per a la intervenció, ajudant-nos a reflexionar sobre quals poden ser les actituds que hi ha que adoptar com a mediadors, segons cada cas i situació creada.

Respecte a l'amor, l'alquímia parla de que la qüestió d'aquest sentiment és com vèncer l'aïllament, de què manera aconseguir la unió, de què manera transcendir la pròpia vida individual i arribar l'equilibri.

 

En quant a la por, el capítol parla d'aquesta emoció com una natural que ens serveix per poder posar-nos en alerta en situacions amenaçadores, per protegir-nos i garantir el benestar físic i psíquic de l'organisme. Per tant, els nens sense por donen molta por, ja que no veuen els perills.

 

 

La ira és una emoció que ha de ser tolerada per els demés. Si la ira no s'expressa pot resultat difícil, en ocasions, controlar-la. El nen no pot aprendre a dominar els seus impulsos agressius a menys que els pugui experimentar. Per als nens és bàsic saber el límit de la seua força i de les seus capacitats destructives i defensives. És una resposta primitiva i natural.

 

Per parlar de la tristor, vaig a destacar l'expressió d'aquesta segons l'alquímia. Moltes vegades preferim silenciar o ocultar els sentiments dolorosos per seguir amb el nostre ritme actual. La nostra societat sol demandar la resolució ràpida dels estats de tristor, per tornar a la normalitat lo més abans millor. Però la lentitud que suposa aquest estat xoca amb el nivell de producció i activitat que ens exigeixen socialment. La melancolia sorgeix precisament quan no ens permitim elaborar moltes de les penes que tenim. Socialment es valora que no ens deixem abastir per la tristor. No expressar o no admetre allò que sentim ens condueix a tenir una actitud tensa davant la vida i a protegir-nos de les relacions o les experiències que ens podrien portar a sofrir. Però no podem oblidar-nos que l'alegria y la tristor són les dos cares d'una mateixa moneda i que, per tant, si volem disminuir les probabilitats de estar tristos, ens negam la possibilitat de estar alegres.

 

Per acabar, respecte a l'alegria, com a emoció natural, es produeix com a reacció del nostre organisme davant un aconteciment intern o extern que la provoca i comporta un benestar físic o psicològic. La manifestació de l'alegria més evident externament és el somriure o la rialla.

 

Una vegada acabat la reflexió de les emocions primàries, he de dir que entenc que totes i cadascuna d'aquestes 5 emocions són fonamentals per a l'ésser humà, i especialment el saber expressar-les i controlar-les.

Una nova assignatura, noves emocions...

A segon curs de carrera, tornem a presentar-nos, però aquesta vegada un poc més personal, reflexionat sobre les nostres emocions.

Fa un any, vam fer una breu presentació, en la qual teníem que parlar de perquè vam agafar aquesta carrera, ara encara estic més convençuda de què vaig agafar la carrera adequada i perquè la vaig agafar. Des de ben petita, m'ha agradat jugar a mestres, tenia tanta imaginació relacionada amb l'aprenentatge que realitzava exàmens per al meus cosins, activitats, les llistes per passar llista... qualsevol cosa que necessitàssem a un aula. Més tard, quan ja començava a ser més gran, també hem vaig adonar que m'agradaven els nens, els petits, i que continuava amb la meva vocació per ensenyar. Així doncs, ho tenia clar, volia estudiar Educació Infantil. Començar els estudis va ser una experiència molt bona, plena de nervis, per el començament i amb unes ganes impressionats plenes de motivació per aprendre i curiositat per el contingut.

Ara be, parlaré de la nova assignatura a la que ens afrontam, “Desenvolupament i Educació Sociemocional en la Primera Infància”. Al començament de la classe, estava un poc nerviosa, ja que no coneixíem al professor, no sabíem com seria, ni com seria la seva metodologia. Deixant de banda els nervis més que res per l'avaluació final, he de dir que em sentia molt curiosa, i cada vegada més, cada volta que el professor anava explicant de què aniria la classe. Sempre m'ha cridat l'atenció molt el tema de les emocions, sobretot el fet de com expressar-les i interpretar-les, i més en la nostra futura professió amb els més petits.

Respecte al quadre de les emocions, hem col·locaria a l'emoció d'alegria. Aquesta curiositat em fa tenir ganes d'aprendre, de descobrir nous conceptes i em condueix a superar-me en aquesta nova assignatura i semestre, i en un futur com a mestra.

"Quiet"

 Llegir “Quiet” ha set una experiència enriquidora, ja que m'ha fet adintrar-me en el món d'en Llullu, i no només d'ell, sinó en els dels nens com en Llullu. Aquest llibre et fa obrir més "la vena sensible" que tenim, com ens mostra l'autor al llibre amb la frase "aquest és un llibre que pot ferir a la meva sensibilitat". M'imaginava que en sensibilitzaria molt, però una vegada llegit el llibre veus que t'ha arribat molt més de lo que t'esperaves.

Màrius Serra amb el seu fill

En Màrius Serra, autor del llibre i pare d'en Lluís, Llullu més per la famíllia, ens presenta al seu fill amb encefalopatía, i  ens fa reflexionar i fixar-nos en aquells detalls de la vida que passen desapercebuts, com és la vida d'en Llullu. És realment admirable com en Màrius mostra una actitud tan positiva i de superiorat davant el cas amb el seu fill. Com podem veure en algunes escenes, com presenta l'element del sentit de l'humor, permeten així eliminar el dramatisme de la situación. És molt més fàcil pensar en positiu quan no et trobes en contacte amb un nen amb aquestes característiques, però crec que per viure amb un cas com aquest has de tenir molta voluntat, tal i com ens ho mostra.

Es cert, que en Màrius té situacions de desesperació, de frustració, però sempre les supera, té mal somnis, i fins i tot pensa en arribar a tenir fe per tal de que la infermetat del seu fill acabi. És així, com el llibre ens arriba a mostrar un model de les diferents etapes per els que passa una familia que acaba de ser informada d'un diagnòstic com aquest.

També és clar, que el llibre ens mostra situacions molts dures a molts de capítols, les quals crec que jo en un primer moment no seria capaç d'afrontar-les. Amb aixó em referix als atacs epilectics que sofreix, on també veiem la debilitat dels pares. A més, trob que en el capítol de "Vergonya", em pareix lamentable que a l'escena del restaurant, passin coses com aquesta a ple segle 21. Crec que ja estam, o hauriem d'estar consienciats de que les persones amb discapacitats són iguals que  tots i que ningú a de ser discriminat malgrat la seua característica.

Sempre he sentit gran interès en conèixer la vida d'un nen amb discapacitats i del seu entorn, de com superar-lo, i que millor que d'aquesta manera, fent possible una vida de lo més agradable per en Llullu, convertint la seua paralitzada vida en una vida en constant moviment, fent que en Llullu sigui com un igual de la família, i no una víctima, i viure juntament amb la seua germana totes les aventures al viatjes, sense que ningú, ni res els pugui aturar, a en Màrius no el para una cadira de rodes, ni una determinada alimentació, ni l'atenció individualitzada les 24 hores... Veiem que quant més desenvolupada es troba la seua discapacitat, quant més augmenta la paràlisis, més viatja, és a dir més es mou, els seus pares no deixen de fer una vida normal, malgrat les seues circunstàncies. Els seus pares volen mostrar el mon a en Llullu, malgrat el seu cas, volen que pugui complir tots els desitjos, les experiències i oportunitats que qualsevol nen.
 

Abans d'acabar, també vull parlar-ne de l'ultima part del llibre "Córrer", la qual m'ha emocionat molt. Em sembla un projecte únic, en el qual és una manera de que els pares d'en Llullu, d'una forma puguin veure al seu fill córrer, i així puguin arribar a sentir encara més optimismo i es mostri més encara el cami que han estat recorrent durant els 7 anys de vida d'en Llullu.

Finalment, quan has acabat el llibre, no pots parar de pensar en Llullu, un alma atrapada però molt viva. Ets sensibilitzes amb en Llullu, i penses en tenir l'oportunitat de poder conèixer un pare tan valent, amb aquestes ganes de superar tot allò que et proposis i un nen com en Llullu, al menys això pens jo. A més a més, quan tanques el llibre, allò que et demana fer el pensament és anar a cercar més coses sobre en Llullu, veure com ha continuat la seua llarga però curta vida després del llibre. 

Els factors interpersonals en el procés d'ensenyament-aprenentatge

Ja quasi ha passat tot un semestre, i és l'hora de dir adeu a Psicologia de l'Educació, és així com acabam amb l'última reflexió. Avui parlarem dels factors interpersonals en el procés d'ensenyament-aprenentatge.

En el factors interpersonals, trobam 3 factors importants, el paper del mestre, el de l'alumne i finalment, el de la família. Tots aquestos factors, hem donat sempre que són essencials per a una bona educació, i que en cadascun d'ells trobem diferències i i punts claus que s'han d'intentar desenvolupar correctament.

Com a futura mestra, començarè parlant de la interacció mestre-alumne. A l'escola es pren molta importància la interacció entre mestre-alumne, ja que és la millor manera de fer que el docent repercuteixi de forma significativa en el procés d'aprenentatge de l'infant. Aquesta interacció, s'influex de diferents factors, com les expectatives del mestre i el context escolar.

El contex escolar, com ja sabem, és un fator molt relacionat amb la teoria de Brofenbrenner, la qual ja hem estudait. Quan més connectats estiguin els diversos contextos que envolten l'infant més afavorirà el seu desenvolupament.
A més a més, dintre d’aquest context, no hem d’oblidar els aspectes físics de l’aula com les espais, la llum...


En quant a les caracteristiques del mestre, hem de dir que cadascun té una forma de ser i d'actuar distinta, i segons la seua personalitat es basarà en una metodologia o en un altra. Cada estil que tingui el mestre influirà en la motivació de l'alumne i en le seu rendiment escolar.

Segons Secadas podem trobar dos tipus de personalitat del mestre: els afectius-emocionals i els intel·lectuals-directius.

Els afectius-emocionals tenen molt en compte el desenvolupament emocional dels infants. En canvi, els intel·lectuals-directius, tenen més en compte els continguts escolars i es centren en l'eficàcia i en la consolidació dels aprenentatges dels nens.

És molt important que es donin els dos diversos tipus de personalitat anteriors, però fents especial incidència en treballar les emocions.

Per altra part, tenim el rol del docent, el qual és un aspecte ambigu que ha anat canviat al llarg del temps, i que com a conseqüència, ha creat més inseguretat i desconcert.

Pel que fa als estils d'ensenyament principals, podem indentificar-ne l'estil autoritari, com seria el cas del mestre que li dóna molta importància a la disciplina, a l'ordre i al contingut. En la seua metodologia predominen els càstigs i els atacs personals constants als alumnes, quan no realitzen les coses bé i que per tal d'evitar-ho, els indiqui el què han de fer; l'estil democràtic, aquell mestre que fa la funció de guia i de suport dels seus alumnes, quan ho necessiten, intentant que els infants regulin les seves pròpies estratpegies davant d'una tasca que els hi suposa dificultats, fent-los reflexionar per ells mateixos; i finalment, un estil que mai havia escoltat, l'estil Laissez-faire, és el cas del mestre que no imposa pautes ni límits en les tasques ni en el comportament dels infants, aquests són els docents que no s'impliquen en el grup, i que deixen fer el que volen als seus alumnes en tot moment, sense portar a terme cap orientació.

Per altra part, trobem l'eficència del docent. Com a futura docent, sé que he tenir en compte tots els factors que ara explicaré. Un mestre eficaç ha de tenir en compte cadascuna de les necessitats i característiques individuals dels inffants, és aquell que s'adapta als diversos ritmes d'aprenentatge de cada nen, aquell que treballa els aspectes emocionals i afectius, aquell que fomenta l'aprenentatge cooperatiu i que considera important la comunicació amb les famílies. A més, cal esmentar que en l'escola haurà d'haver un trabll i coordinació en equip, així com un continu aprenntatge de nous conceptes.

En quant a la interacció alumne-alumne, és un altre punt clau, ja que ajuda als infants a adquirir les competències socials i a saber com actuar en les diverses situacions, així com a regular les seves emocions. També, influeix en la motivació i el rendiment acadèmic,

Per acabar, hem de dir que el paper de la família a l'escola també és molt important. Com hem parlat a totes les assignatures, una bona comunicació entre escola-família i família-mestre serà fundamental. Que l'infant s'àpiga que la família està en contacte amb l'escola, li donarà motivació i seguretat.

Reflexionada i acabada l'assignatura, esperc que tot lo après hem serveixi a l'aula en un futur i pugui contastar allò teóric amb la pràctica.